La primera ponent, Mariona Casas, va
parlar del l’ús de la llengua per aprendre a pensar en la llengua. Hi havia dos
objectius principals:
1.-
Reflexió sobre els valors del present.
2.-
Reconèixer aquests valors.
Ens va parlar del temps present, del
seu coneixement gramatical relacionat amb el seu ús lingüístic i ens va posar
exemples de xiquets que va gravar.
Va explicar que el temps verbal del
present no té sols un ús, el prototípic, sino que té uns altres que als xiquets
els costa molt veure, els valors perifèrics. A més, també va parlar de que hi
havia altres elements lingüístics en la frase que donaven informació temporal i
que als xiquets els costava reconèixer.
A Mariona l’interessava saber què
coneixien els nens sobre el temps verbal del present i què estratègies
utilitzaven per a reconèixer l’ús d’aquest temps en la frase. Per fer això va
posar als nens a parlar entre ells d’oracions complexes.
Els resultats van ser aclaridors: Sí
que tenien dificultats amb el temps verbal del present, però també estratègies
per a apropar-se al significat correcte:
Morfologia
(forma, si està en present es que passa en present)
Adverbis
de temps
Coneixement
del món (experiència pròpia)
Comprensió
del contingut
La conclusió a la que va arribar va ser
que el coneixement formal del temps verbal no està ben relacionat amb l’ús i
tampoc l’informal amb la forma.
La solució que va proposar va ser la interacció
provocada (per parelles) de manera que expliciten allò que saben i connecten
l’ús amb la forma. Com també tenir en compte el que pensen els alumnes, la
funció cognitiva de la conversació, que l’ús lingüístic no implica reflexió,
però sí que hi ha que reflexionar sobre aquest ús...
La segona ponent, Mireia Torralba, va
parlar sobre què saben els nens dels temps verbals.
El seu objectiu general era conèixer
les característiques del coneixement construït sobre el verb i els temps
verbals i com l’alumne hi pot reflexionar sobre això.
La seua investigació va estar basada en
vint i quatre entrevistes a vint i quatre alumnes de 4º y 6º de nivell variat.
Sabem que la unió dels diferents
elements de codificació temporal ens proporciona el significat del enunciat,
així que van proposar deu enunciats amb diferents temps verbals. La pregunta
que feren als nens va ser: Quin temps hi ha a aquesta frase? Què indica aquest
temps?
L’objectiu d’aquesta activitat era
provocar verbalitzacions de les reflexions que els nens feien per a arribar a
la solució.
Els alumnes s’adonaren de que estaven davant
d’un fenomen problemàtic. Tingueren dificultats amb la llengua però les
faltaven instruments per poder enfrontar-se al problema.
Tingueren també dificultats per
utilitzar els temps verbals en un ús real de la llengua. Els costava molt veure
altres valors del verb. Coneixien els usos verbals bàsics i estableixien
relacions directes amb determinants, adverbis temporals...
La conclusió a la que van arribar va
ser que els temps verbals i el seu ús es una qüestió complexa.
Els nens identifiquen la presència dels
diferents elements de codificació temporal presents en l’enunciat, però
prioritzen o són mes sensibles als modificadors semàntics.
El coneixement de les formes verbals és
el prototípic. Tenen un ús limitat del temps verbal. Soles veuen un ús.
Hi ha més habilitats gramaticals per
trobar el verb.
Els alumnes de sisè, per evolució
cognitiva, estén més centrats en la morfologia.
El que més els costa als xiquets es
donar-se compte de perquè alguna cosa està en X temps, així que deuen parlar de
la llengua per pensar sobre la llengua. (Com Mariona)
El tercer ponent, Xavier Fontich, va
ser l’únic que centrà el seu estudi en els mestres en lloc de en els alumnes.
La seua ponència va tractar de gramàtica i escriptura: sistema de conceptes del
docent e innovació educativa.
El debat d’aquesta recerca era sobre la
incidència dels usos escrits que es fa de l’ensenyament gramatical. I es arribà
a la conclusió de que es poca, que la llengua és la assignatura que fan els
nens durant tota la seua vida escolar per això no hi ha dades empíriques que
afirmen que hi haja incidència. La conclusió a la que es va arribar es s’aprèn
a escriure escrivint.
Però llegint als autors que escriuen
sobre això, podem veure que les seues conclusions són contradictòries. Deixen
el camp obert. Defensen que hi ha que revisar com ensenyem la gramàtica, però
no problematitzen quals són les necessitats dels nenes sobre la gramàtica, que
són els professors i els llibres.
Hi ha dues corrents sobre l’ensenyament
de la gramàtica:
à Dóna igual
que els ensenyes gramàtica perquè van a continuar escrivint igual de mal ja que
aprenen primer a parlar.
à Sí que pot
haver una solució. Hi ha que ser positivista.
Com van plantejar aquest projecte? En
base a entrevistes a mestres. Aquest projecte es va dividir en tres fases:
1ª Enquesta al mestre.
2ª Seminaris de formació + entrevistes.
3ª Seminaris + intervenció a l’aula:
què han aprés i com lo executen.
Què van veure? Anàlisis de la
entrevista d’una mestra en profunditat (anàlisis seqüencial i anàlisis
conceptual) i totes les conclusions a les que van arribar a partir d’aquesta
dos de les quals van ser:
Gramàtica
implícita: Aprenen gramàtica escrivint.
Gramàtica
explícita: Els alumnes poden reflexionar sobre la llengua.
Va concloure dient que es necessària
una reflexió sobre el tractament de la llengua a classe.
La gramàtica solo normativa no val per
reflexionar sobre els usos escrits. Els professors són més innovadors i tenen
més recursos si treballen conjuntament. Si ho fan de manera individual, moltes
voltes arriben a una rutina molt poc enriquidora per a ells i per als alumnes.
La meua opinió sobre les ponències es
positiva, però vaig tenir problemes al principi per adaptar-me a la manera de
parlar de Mariona perquè tenia un accent molt tancat.
Encara que em va agradar i que vaig
pensar sobre coses que no hi havia pensat mai com els problemes per entendre
els diferents usos del present que tenen els xiquets, em vaig sentir aclaparada
per tanta informació de colp i transmesa amb tant poc de temps. Va resultar
enriquidor i molt estressant.
Aniria a altres congressos sempre que
el temps no fora tan problemàtic. Per a mi, que sóc castellanoparlant, es un
esforç entendre, escriure i escoltar al mateix temps. Podria haver-ho fet sense
problemes si la ponència hi haguera sigut més tranquil·la. Malgrat açò, crec
que em va quedar bastant clar tot el que van dir, al menys tots els punts
rellevants.
Quinze minuts són molt pocs per
comprimir tanta informació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada