SABORS TEÒRICS

Hola! He tardat, però ací estic de nou. Vaig a començar des del principi. Anem doncs al TEMA 1. Tot el que està de violeta està extret dels apunts de Mercè. Si veu alguna cosa en roig, és perquè em pareix que resumeix bé alguna altra cosa que s'ha dit abans o que és una manera més senzilla de dir-lo. La negreta sempre intenta ressaltar el més important del paràgraf i el subratllat diu que alguna cosa és important, però que, en el meu parèixer, no tant com la negreta.

Tot el que no són apunts de Mercè està extret de la viquipèdia (si hi ha alguna pàgina o pdf que siga interesant i d'on haja pogut aprofitar informació, posaré una referència) i tot el que està en cursiva és algun afegit meu.

Comencem:

El llenguatge és la facultat de poder comunicar els propis pensaments o sentiments a un receptor o interlocutor mitjançant un sistema o codi determinat de signes interpretable per a ell. Per això, el llenguatge té un aspecte individual i un aspecte social. Atenent al sistema de signes a disposició de la capacitat comunicativa de l'home —signes que poden ésser de natura diversa, segons els sentits que els poden copsar—, hi pot haver moltes menes de llenguatges: auditiu (o, correlativament, parlat), visual, olfactiu, tàctil, etc. Es dóna llenguatge sempre que dos individus, havent atribuït convencionalment un cert sentit a un acte determinat, l'executen amb finalitat de comunicar-se entre ells.

Per tant, el llenguatge és la capacitat comunicar-se utilitzant un sistema de signes. Aquesta capacitat es pot expressar mitjançant qualsevol art: música, dansa, dibuix, escultura, etc. Una llengua o idioma n'és una representació particular no artística. En matemàtiques i informàtica s'utilitzen també llenguatges formals pràctics, com la lògica o algun llenguatge de programació.

           Elements del llenguatge:

                1.- Elements interns del llenguatge:

·         L’estructura lingüística à És tot el conjunt de mecanismes interns d’una llengua: fonètica, fonologia, lèxic regles ortogràfiques i morfosintàctiques...

·         Estudia per tant l’essència de la llengua.

·         També podem dir que és l’objecte d’estudi de la antiga gramàtica, de la lingüística tradicional i de la moderna lingüística.

                2.- Elements externs del llenguatge:

·         L’ús lingüístic à És el fet mateix d’usar una llengua en la pràctica per comunicar-nos socialment.

·         Son per tant les relacions que hi ha entre llengua i societat.

·         Estudia les condicions d’existència d’una llengua.

PARAULES CLAU LLENGUATGE: Facultat o capacitat, comunicació, codi.

La sociolingüística és la disciplina que analitza la relació entre la societat i el llenguatge; tant en la manera com una comunitat adquireix i usa la llengua com en els trets culturals, socials, ideològics i econòmics que es poden deduir del discurs. Investiga les relacions entre l’estructura d’una llengua i el medi sociocultural on es practica i existeix. S’encarrega d’estudiar les condicions d’existència d’una llengua.

Analitza l’ús lingüístic tot relacionant-lo amb la realitat objectiva on es realitza, en el seu context social.

La sociolingüística s'ocupa tant dels usos lingüístics efectius, conscients i inconscients, com dels simbòlics (connotacions, valors i actituds) estudia els canvis estructurals que són l'objecte de la lingüística històrica i, a més, tracta d'explicar el perquè d'aquests canvis, mentre que la lingüística estricta es limita a la descripció de la forma.

Té en compte totes les variables lingüístiques que intervenen en EL PROCÉS de la COMUNICACIÓ:

·         Els àmbits d’ús d’una llengua

·         El territori on es practica

·         Les varietats lingüístiques més usades

·         La categoria (social, ideològica, edat, sexe...) dels seus parlants

·         Els temes que es tracten

·         El context en que es realitzen les comunicacions

·         Les intencions i la manera (quin mitjà: oral, escrit...) dels qui practiquen la comunicació...

PARAULES CLAU SOCIOLINGÜÍSTICA: Disciplina, analitzar, relació, llengua i societat.

Historia

La sociolingüística neix com a disciplina separada de la lingüística a la dècada dels seixanta del segle passat, als Estats Units, però la preocupació per la llengua als Països Catalans és, lògicament, molt anterior. En la seva condició de societat plurilingüe, gairebé sempre en conflicte, té una llarga tradició de lluita per la pervivència de la llengua.

El plurilingüisme és una condició inherent a determinats individus i grups de totes les societats humanes. Ramon Llull és un clar exemple d'aquesta circumstància, perquè en els seus escrits va utilitzar l'àrab, el català, el llatí i l'occità com a fidel reflex de la situació sociolingüística del segle XIV en certs àmbits de la societat d'aquella època.

Al llarg dels segles XVIII, XIX i XX les reivindicacions lingüístiques de la llengua catalana van ser recurrents, primer en l'anomenat període de Decadència, i, més tard, amb les preocupacions ortogràfiques o el procés de normativització i normalització lingüístiques duts a terme per Pompeu Fabra. Així, abans de la implantació de la recerca pròpiament sociolingüística, filòlegs, gramàtics i escriptors havien treballat per modificar l'estat de l'ús del català.

La sociolingüística als Països Catalans

El catedràtic Antoni Maria Badia i Margarit va ser l'introductor als Països Catalans de les idees de la recent apareguda disciplina acadèmica. També cal destacar els sociòlegs valencians Lluís Vicent Aracil, Rafael Ninyoles i també Domènec J. Bernardó i Gentil Puig a la Catalunya Nord. Des de la perspectiva de la sociolingüística educativa cal anomenar els pedagogs Alexandre Galí, Marta Mata, Miquel Siguan i L. López del Castillo.

La situació de plurilingüisme que es viu en el conjunt dels Països Catalans i l'objectiu de la integració lingüística dels immigrants ha ocupat i dinamitzat la nova disciplina científica.

Des del 1976 la sociolingüística forma part del programa d'estudis de la Universitat de Barcelona. El 1998 va ser creat a la mateixa universitat el CUSC – Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació – que impulsa la recerca interdisciplinària i publica actualment la revista en línia LSC – Llengua, Societat i Comunicació.

Açò es interesant llegir-lo, més que per saber-ho, per tenir una idea de on ve tot el concepte de sociologia del llenguatge i quan es decideix ampliar el vocabulari que es refereix al tema, podent així matisar i precisar els fets amb els termes.

La sociologia del llenguatge

La sociologia del llenguatge és la branca de la sociolingüística que estudia les relacions entre llengua i societat des d'un prisma macrosocial.

Joshua Fishman, l'autor més destacat de la sociologia del llenguatge, de caràcter funcionalista, la defineix com la disciplina que examina la interacció entre l'ús lingüístic i l'organització social de la conducta. El seu enfocament es basa en els estudis comparatius de comunitats d'arreu del món, especialment de les societats multilingües, on es pot observar l'estratificació social de les varietats lingüístiques en contacte, les seves funcions socials i les seves normes d'ús. En aquest sentit és fonamental l'aportació del també nord-americà Charles A. Ferguson qui va identificar la diglòssia com un tipus d'estratificació, en un mateix idioma, entre una llengua A (variació alta) i una llengua B (variació baixa) que s'utilitzen per alguns parlants, en diferents situacions i que perduren en el temps. Fishman va adoptar el concepte i va relacionar-lo amb el bilingüisme, de manera que va establir com, a les societats bilingües, es produeix l'estratificació, descrita per Ferguson en una sola llengua, entre les llengües en contacte. Tots dos, però van mantenir un plantejament consensualista o funcionalista, que no contempla el conflicte entre les diferents varietats, ni la possibilitat de què, amb el temps, la varietat B pugui desaparèixer.

Enfront d'aquest model hi ha l'aportació de dos autors: Basil Bernstein i Michael Halliday que, amb un plantejament crític, van posar les bases de la sociolingüística del conflicte, és a dir, quan les llengües en contacte no tenen una convivència tan consensuada com propugnaven els estudiosos nord-americans. Els sociolingüistes europeus van apostar, de seguida, per aquests plantejaments molt més pròxims als conflictes nacionals tan freqüents en el continent europeu. En aquest sentit són cabdals les aportacions de dos sociòlegs valencians: Lluís Vicent Aracil i Boned i Rafael Ninyoles i Monllor que, a partir de l'anàlisi de la situació sociolingüística del País Valencià, van ser pioners en la descripció del conflicte lingüístic en situacions abocades a la substitució d'una de les llengües en contacte.

La sociologia de la variació

La sociolingüística variacionista és una branca de la sociolingüística que té com a objectiu afirmar, demostrar i explicar, de manera empírica, la variabilitat de les llengües i el perquè dels canvis. William Laboy va ser el seu fundador i és qui va dotar la disciplina d'un paradigma científic i quantitatiu. De fet, Labov va concebre la sociolingüística com un mètode per estudiar i descriure científicament la llengua, a partir de l'observació i l'anàlisi de com parla la gent en el seu context habitual i quotidià. Per fer les seves investigacions va utilitzar, sobretot, les entrevistes sociolingüístiques i les enquestes anònimes que, posteriorment, li van permetre identificar les diferències que es manifesten quan les persones parlen formalment o informalment i de quina manera incideixen els factor socials com per exemple: l'edat, el gènere, les varietats lingüístiques i el nivell d'estudis.

La sociolingüística de la interacció

La sociolingüística de la interacció és la branca de la sociolingüística que estudia les relacions entre llengua i societat des d'un prisma microsocial i qualitatiu. Es tracta d'analitzar minuciosament la manera de parlar en esdeveniments comunicatius concrets i d'interpretar els petits detalls de la interacció social.

Aquest corrent s'anomena: Etnografia de la comunicació i els seus principals responsables van ser John Joseph Gumperz i, sobre tot, Dell Hymes. Aquests etnògrafs de la comunicació entenien la llengua com a pràctica cultural i social i van defensar que el seu estudi s'havia de fer en un esdeveniment comunicatiu concret. El seu propòsit era demostrar que l'ús lingüístic és regular i, per tant, susceptible de ser sistematitzat, la qual cosa permet valorar el paper de la parla en relació a les altres formes comunicatives de cada grup humà. Especialment Gumperz es va interessar per les comunitats d'usos plurilingües, estudi que li va permetre descriure quines formes de parla es consideraven adequades per a les diferents funcions comunicatives. Les observacions de Gumperz sobre l'alternança lingüística el van portar a definir dos conceptes fonamentals per a la sociolingüística de la interacció: la inferència comunicativa (procés a través del qual es poden deduir les intencions dels interlocutors) i les pistes contextualitzadores (el canvi de codi, l'entonació, la gestualitat, la posició del cos o l'expressió de la cara), és a dir, totes les senyals que serveixen per a la comunicació. Els estudis d'Auer van afegir un altre element: la negociació conversacional que al·ludeix al procés que s'utilitza entre els parlants de diferents llengües en la decisió d'establir quina serà la llengua de comunicació entre ells. Auer manté que sempre hi ha una voluntat de convergir i que l'alternança lingüística és, en realitat, l'inici d'un procés de negociació que comença amb la divergència i acaba quan els parlants convergeixen.

NOTA: El que Gumperz i Hymes estudien es el PROCÉS de COMUNICACIÓ, està comentat en violeta en la 1ª part de la sociolingüística.

La sociolingüística crítica

La sociolingüística crítica no és una branca de la disciplina, sinó, més aviat, un corrent de pensament que s'encarrega de recollir, analitzar i integrar en un mateix discurs les teories d'aquells investigadors que, des de la sociolingüística, l'anàlisi del discurs, l’antropologia, la sociologia o la psicologia, comparteixen una visió socialment crítica dels fenòmens lingüístics. Així mateix, la sociolingüística crítica es diferencia d'altres orientacions sociolingüístiques pel fet d'intentar establir de quina manera els usos lingüístics contribueixen a reproduir i transformar les relacions socials i, especialment, les relacions de desigualtat entre grups socials definits per criteris de repertori lingüístic, classe social, gènere, edat, religió, raça o etnicitat. D'aquesta manera, mentre que la sociolingüística tradicional ha intentat identificar els fenòmens lingüístics com a resultat dels processos socials, la sociolingüística crítica baralla la hipòtesi que les categories socials i els significats són una producció discursiva i, per tant, no estableix una relació causa-efecte entre societat i llenguatge, sinó que entén que la societat es constitueix sobre la base de les pràctiques lingüístiques (A.K. Halliday, 1978).

Cal tenir en compte que, a partir de la segona meitat del segle XX, el postestructuralisme va marcar un punt d'inflexió en les ciències socials, afectant pràcticament a totes les disciplines, des dels estudis literaris a l’arqueologia. En sociolingüística, la ruptura sorgeix quan el concepte de discurs passa a substituir el concepte de llenguatge. El discurs es refereix a qualsevol pràctica social caracteritzada per la seva naturalesa simbòlica, és a dir, pel fet de constituir-se com significant i, al mateix temps, significat, a diferència de la sociolingüística tradicional que ens remet a un sistema tancat de signes i de significats independents de la pràctica social (Foucault, 1969).

Així doncs, la sociolingüística tradicional treballa amb la noció de llenguatge com a sistema independent de signes i defineix la societat com una estructura interrelacionada on els individus actuen en funció de la reflexió racional basada en les normes i valors del sistema cultural. La sociolingüística crítica, en canvi, considera que les produccions discursives són el procés mateix de l'estructuració de la societat —no estableix, doncs, una diferència entre els aspectes lingüístics i els aspectes socials— i adopta la idea del llenguatge de la lluita social en la qual els individus actuen per legitimar les seves ideologies o bé per accedir als recursos (Bourdieu, 1982).

És per això que el camp d'estudi de la sociolingüística crítica s'interessa especialment per aquells temes que tenen a veure amb les desigualtats socials de qualsevol tipus —llengua i etnicitat, interseccionalitat i feminisme, ideologies lingüístiques i globalització, etc.— O bé amb les pugnes ideològiques entre els diferents grups d'una mateixa societat.

UNITAT 1 (Resum, esquema)

BILINGÜISME, DIGLÒSSIA I SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA: Repercusions en l'àmbit escolar.

LLENGUATGE: Capacitat de comunicar-nos amb un codi lingüístic.
LLENGUA: Codi lingüístic
PARLA: Interpretació individual del codi lingüístic.

Elements del LLENGUATGE:
       Interns: Estructura lingüística (Fonologia, fonètica, lèxic...)
      Externs: L'ús social de la llengua (Pertany a l'estudi de la sociolingüística). Hi ha que tindre en compte les següents variables: Àmbit d'ús, territori, temes tractats, categories socials i varietats lingüístiques.

MONOLINGÜISME: Una sola comunitat lingüística dins d'un territori (Esta és una situació que no sols donar-se)
       Monolingüisme individual: Una persona usa una sola llengua de manera habitual.
       Monolingüisme social: Una determinada societat fa ús d'una sola llengua de manera habitual.

LLENGÜES MINORITÀRIES: Tenen un nombre reduït de parlants (ex. Català, Occità, sard, suec...)
LLENGÜES MINORITZADES: Pateixen la interposició d'una altra llengua dominant. (Moltes són minoritàries, pero no totes. Ex. Situació del castellà a Puerto Rico)

BILINGÜISME: Dues llengües en contacte a un mateix territori.
      Classes:
          1.- Individual: Capacitat d'una persona d'emprar dues llengües.
          2.- Social: El bilingüisme individual afecta a un grup social.
               S'usen dues llengües que alternem segons:
                      Grau de bilingüització
                      Estabilitat de la situació
                     Jeraquització funcional de les llengües

         3.- Territorial: Un espai dividit geogràficament. En cadascun es parla una llengua (ex. Bèlgica: neerlandés i francés)

DIGLÒSSIA: Quan coexisteixen dues varietats d'una mateixa llengua (Ferguson) o dues llengües (Fishman); A --> àmbits formals i B --> àmbits informals.
      Hi ha quatre possibles situacions:
             1.- Diglòssia i bilingüisme (ex. PARAGUAI: Castellà (A) i guaraní (B)
             2.- Diglòssia sense bilingüisme (llengua com a distintiu de classe)
             3.- Bilingüisme sense diglòssia (ex. aprenem anglés per gust)
             4.- Ni bilingüisme ni diglòssia (ex. Portugal o les regions castellanoparlants d'Espanya)

SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA: Comença amb un conflicte lingüístic--> Dues llengües competeixen per desplaçar-se en els diversos àmbits d'ús
    Es una situació dinàmica i inestable.
    El seu fi serà la substitució lingüística (o una normalització)
       ESQUEMA del PROCÉS de SUBSTITUCIÓ:
   1.- Etapa inicial: Una llengua d'una altra comunitat lingüística entra i ocupa certs àmbits d'ús per motius de poder econòmic i polític.
   2.- Procés de binigüització: Les classes altes, les ciutats i els més joves adpoten la segona llengua.
   3.- Procés de monolingüització en la llengua dominant: Es va abandonant la llengua dominada:
                  Autoodi: Els parlants reneguen de la seua llengua d'origen, es distancien i la menyspreen.
                  Mitificació del bilingüisme: Falsa creença en la compatibilitat, jerarquica d'ambdues llengües.
                  Creació dels prejudicis lingüístics: Socials, sense base científica i subjectius.
                  Bilingüisme unidireccional: La llengua dominant ha esdevingut llengua necessaria.
                  quan el minist
                  Interposició o mediatzció: p.ex quan els inmiggrants arriben a Calatuña i han d'aprendre el caste-llà.

NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA:  Procés de resposta al conflique lingüístic. 


I ara, un resum del que queda:

NORMALITZACIÓ i NORMATIVITZACIÓ

La NORMALITZACIÓ es basa en: 

    Voluntat política: De governants i parlants.

   Normativització: S'ha d’elaborar una normativa completa perquè la llengua puga difondre’s als àmbits cultes.

    Estandarització: El registre estàndard fa possible la difusió de la llengua.

    Política lingüística: És necessari que el govern faça una planificació lingüística.

La Democràcia: L’article 3 de la Constitució -> Reconeixement de la situació plurilingüe d’Espanya. Oficialitat de les diferents llengües a les autonomies on es parlen.

L’Estatut d’Autonomia 1982:

-          Reconeixement de les diversitats lingüístiques. Recuperació de l’ús de les llengües minoritzades.

-          Atribueix competències en matèria de cultura i ensenyament.

-          El valencià tindrà un recolzament legal.

-          Normalització del valencià perquè es trobava en procés de substitució lingüística.

ALFABETITZACIÓ: S’introdueix l’assignatura del valencià (1979-1980).

  L'ensenyament: La introducció del valencià té com a objectiu igualar el nivell de competència lingüística en valencià i castellà.

Això es farà amb la educació bilingüe, i té 3 programes: Programa d’ensenyament en valencià (PEV); Programa d’immersió lingüística (PIL); Programa d’incorporació progressiva (PIP).

  La Legalitat: S’aprova la Llei d’Ús i Ensenyament del valencià.

      La llei va marcar uns objectius de regulació als àmbits acadèmics, a l’Administració i als MITJANS DE COMUNICACIÓ (té en compte la presència del valencià (estàndard oral) als mitjans - tv i ràdio).

NORMATIVITZACIÓ (s. XX inici del procés)

    Factors que afavoreixen el procés de normativització:

        1. La gran tradició literària de la llengua catalana i els seus nombrosos estudis lingüístics del s. XIX.

        2. La cerca de normalitat lingüística per part del Noucentisme.

      3. El suport de l’IEC va institucionalitzar la tasca de Pompeu Fabra per codificar i normativitzar el català.

            - Pompeu Fabra i l’IEC van redactar: les Normes ortogràfiques 1913, La Gramàtica 1918, Les

Converses filològiques i El Diccionari general 1932.

           - Amb aquesta obra, el català es va dotar d’una normativa unificada.

           - La societat i els intel·lectuals acceptaren i adoptaren les normes (encara vigents):

                        LES NORMES DE CASTELLÓ DE 1932

NORMALITZACIÓ

ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ AL PAÍS VALENCIÀ

Anys 60 i 70: situació de desenvolupament de la premsa i inexistència d’opinió pública degut a la dictadura franquista).

Diaris pertanyents a la cadena governamental Prensa del Movimiento:

    Levante (València), Jornada (València), Información (Alacant), Mediterráneo (Castelló), i Las Provincias (l’únic diari que Franco no va tancar el 1939)

   Els diaris Al Dia i Primera Página, i les revistes Gorg, La Marina i Turia, foren els principals exponents de les conflictives relacions amb les autoritats de l’època. Constituïren la primera escola de periodisme allunyada del servilisme dominant.

Premsa clandestina (a partir de l’any 1962): paper destacable; aquests mitjans eren espais d’informació, reflexió, formació política, i agitació contra el franquisme.

HERÈNCIA DEL FRANQUISME

1976 (mort de Franco): Democratització política. No democratització als mitjans.

Manteniment de l’estructura comunicativa franquista, però s’hi esdevenen canvis importants.

El País concentra la majoria de les vendes.

Causes: Insuficiències en la premsa valenciana:

    TV: Mitja hora d’informatiu (Aitana - TVE).

   S’introdueix l’ús del valencià en TV, els continguts reflecteixen els conflictes i problemes de la realitat valenciana. Conflictes amb l’extrema dreta. El director d’Aitana és cessat (1978).

    L’orientació de la progamació canvia a festes, esports i corregudes de bous.

   RÀDIO: Aparició del programa De Dalt a Baix.

       Primer programa íntegrament en valencià, amb cobertura sobre tot el País Valencià. Continguts culturals, novetats, entrevistes, concursos intel·ligents, cançons en català i cartes dels oients contribuïren al fet que el programa esdevingués un símbol.

Finalmen, tal com passà amb Aitana les pressions dels sectors més reaccionaris fan que el programa desaparega.

El conflicte sociopolític (1976-1982) i  la confrontació dels medis:

Durant la transició, lluita sobre l’estatus que havien de tindre el valencià i el castellà.

      Conservadors: Valencià entès com a no català, «tradicions» valencianes enfront dels «intents catalanitzants»; l’anticatalanisme s’expressa en castellà. Cap proposta per impulsar l’ús social de la llengua.

          El diari Las Provincias va mobilitzar els sectors més proclius a l’anticatalanisme, els va usar contra l’esquerra i el valencianisme.

       Els nous mitjans que apareixen en aquest període: la revista Valencia Semanal (77-80) i els diaris Diario de Valencia (80-82) i Noticias al Día (82-84) tot i el caràcter democràtic i renovador, varen resultar insuficients front l’hegemonia mediàtica de la dreta on pervivien les plantilles, la ideologia i les pràctiques franquistes.

         Amb l’Estatut d’Autonomia es va acabar cedint en totes les qüestions que impugnava la dreta, són trets claus en la interpretació del procés de construcció del sistema comunicatiu valencià:

          Dificultats en el llarg procés de posada en marxa de la ràdio i televisió autonòmiques (RTVV).

          Manteniment de la penetració dels mitjans de Madrid.

          Escassa o nul·la presència del valencià.

El procés de construcció del sistema comunicatiu valencià:

La premsa:

Actualment es manté l’estructura provincial; la premsa de Madrid representa més d’un terç de la difusió total; escassa o nul·la presència del valencià a la premsa diària editada al País Valencià.

Encara no comptem amb un diari fet des del País Valencià que siga totalment valencià.

Premsa en català: revista El Temps, setmanari d’informació general sobre les terres catalanoparlants, amb rigor periodístic  (1984 - fins avui).

La resta de revistes en català (Saó, L’Illa, Caràcters, El Contemporani, All-i-oli...) tenen una difusió reduïda i continguts especialitzats.

Des que el PP va arribar al poder de la Generalitat, no se n’ha concedit cap ajuda.

La ràdio: Hi ha un conflicte polític i lingüístic valencià amb actituds contradictòries i d’indecisions polítiques. Conseqüències:

Forta baixada d’audiència. Escassa presència del català. Predomini de la programació centralitzada des de Madrid i realitzada en espanyol.

La ràdio pública autonòmica és incapaç de guanyar un espai.

Tancament de Ràdio 4 per part de RNE.

Quasi no hi ha programes informatius en valencià en les grans cadenes (fins i tot els informatius territorials són realitzats en espanyol).

La televisió: La creixent competència entre les televisions va portar a una dura lluita pel mercat. Conseqüències:

Pèrdua de qualitat.

L’oferta en català va començar l’any 1984 amb les emissions de TV3 (per a les comarques del nord del País Valencià).

Reforça la percepció social de la unitat del català, incrementa el prestigi del català al País Valencià ja que demostra que és una llengua apta per a tota mena de continguts i prepara el camí per la futura Televisió Valenciana.

El conflicte: en 1989, Canal 9 va ocupar la freqüència d’emissió de TV3 i va provocar el tancament dels repetidors d’Acció Cultural per ordre governativa. 

L’eix del sistema televisiu valencià era Canal 9.

Crítica:

Incompliment de la llei de creació, ús majoritari del castellà, conflictes amb els actors de doblatge i empreses valencianes d’audiovisuals.

Amb la TDT la majoria de canals locals anaren a parar a mans de grups de dreta i extrema dreta afins als PP.

Grups com Intereconomía, el grup El Mundo, Libertad Digital, Uniprex (Antena 3, grup Planeta), Vocento, grup COPE...incompleixen les obligacions de la concessió, sense que la Generalitat faça res.

El retrocés lingüístic és enorme. I continua...

SOCIETAT I MULTICULTURALITAT

La situació actual:

Les nostres societats són multiculturals. Cada vegada més:

No hi ha consens respecte al concepte d’interculturalitat (segons la ideologia hi ha un projecte social i educatiu diferent).

La globalització econòmica i social:

Amplia el “context cultural”.

Accelera els processos d’homogeneïtzació cultural arreu del món.

La seua influència en la cultura fa necessari analitzar la producció de cultura infantil i juvenil, i la manera en que aquesta afecta a la forma de pensar dels xiquets.

Multiculturalitat ≠ Interculturalitat:

El terme interculturalitat hauria de tindre un caràcter propositiu: designar una determinada manera de treballar amb la diversitat cultural al món educatiu.

S’identifica diferència amb deficiència.

Hi ha una concepció de multiculturalitat com a fet sobrevingut, extern.

No ha canviat gran cosa la nostra manera de fer a l’escola. No han augmentat el nombre de programes, recursos, materials curriculars, projectes... que facen possible desenvolupar en la pràctica l’educació intercultural. (Responsabilitat de les Administracions Educatives).

Front aquesta realitat es plantegen les següents qüestions:

Com educar per a promoure, des de la diversitat, societats cohesionades, amb sentit de comunitat, amb cooperació i integració? Quina funció té l’escola? Pot l’educació intercultural donar resposta?

Per a respondre això s’ofereixen set propostes des de l’educació intercultural:

1. Fer palès que la diversitat social i cultural és natural.

2. Evidenciar que la diversitat social i cultural és un fet complex.

3. Fer veure que la diversitat social i cultural és un avantatge per a la societat.

4. Facilitar la vivenciació no problemàtica de la identitat.

5. Establir un context on les interaccions siguen igualitàries.

6. Evidenciar la naturalesa política dels conflictes presumptament Culturals.

7. Educar en el tractament dels conflictes culturals. Fer conscient l’etnocentrisme cultural i desvetllar la construcció interessada d’estereotips.

Unitat 2

ADQUISICIÓ DE L2 i PLURILINGÜISME

FACTORS de L’ADQUISICIÓ DE LA L2:

INPUT: Bagatge lingüístic que rep un aprenent de L2  a partir del qual pot seleccionar regles i crear un nou llenguatge que anirà incorporant al seu sistema interllengua.

Input adequat a les seues necessitats de comprensió i d’expressió perquè que l’alumne participe.

Converses genuïnes (cal evitar les pseudoconverses).

OUTPUT: Producte lingüístic elaborat per l’aprenent (a partir dels intakes que ha processat, parts assimilades).

      Intakes: Es donen quan un nen té clara la paraula en el seu cap però la pronuncia malament. Per exemple, el meu fill xicotet va tardar en aprendre a pronunciar la "r" forta. Té un amic que es diu Curro y ell el deia Cugo. Un dia, va cridar al seu amic: "Cugo!"; i aquest li va dir: "No és Cugo, és Curro"; a lo que el meu fill va respondre: "Claro, Cugo".

Per adquirir la L2, necessari: Memorització i mecanització d’estructures lingüístiques + comunicació i reflexió.

INTERLLENGUA: Sistema intermedi entre L1 i L2. Els estudiants o aprenents de la L2 desenvolupen en la seua ment una llengua a mig camí entre la L2 que volen aprendre i la L1 que dominen. Així, incorporen elements de la seua L1 anomenats transferències.

    Es passa per diferents etapes marcades per noves estructures i nou vocabulari.

    És una gramàtica mental provisional, no una versió errònia ni incompleta de la L2.

    Reflecteix la competència en L2 que té l’aprenent en cada moment.

    En els primers estadis evolucionen ràpidament.

   L’aprenentatge de la L2, no segueix el mateix procés que el de la L1 perquè aquesta última no passa per l’etapa de la interllengua.

Què fer amb els errors que es produeixen en una  interllengua:

Tolerància: l’error indica activitat (concepte positiu).

Tots els errors no són dels alumnes (poden ser metodològics o conseqüència de l’actuació didàctica).

No s’ha de corregir tot, cal seleccionar.

La correcció immediata és més eficaç. Es fa de manera que no es note. Potència la participació dels alumnes.

Característiques personals:

Edat: Xicotets - aprenen millor la fonètica. Grans - aprenen millor la sintaxi.

Aptitud

Motivació: Expectatives elevades dels professors augmenten la motivació i rendiment en la L2. Açò és vàlid per qualsevol asignatura.

Actituds: Autoestima, extraversió... influeixen en l’aprenentatge.

Personalitat: Estil cognitiu o manera com es processa la informació.

Ús d’estratègies personals.

Idees per potenciar l'aprenentatge d'una L2:

Fer possible intercanvis comunicatius de qualitat i en quantitat.

Converses genuïnes (no pseudoconverses).

La comprensió, la parla i l’escriptura sistemàtica són necessàries.

Tenir en compte: la correcció lingüística del mestre i els intercanvis amb la resta d’aprenents.

Si l’alumne aprèn a “preguntar” aconseguirà més inputs i entendrà millor el que rep.

MODELS D’EDUCACIÓ PLURILINGÜE i PROGRAMES D’EDUCACIÓ BILINGÜE I PLURILINGÜE

Llengua oficial: Idioma que un país adopta com a propi i preferent en les negociacions (entre govern-poble o país-altres). Llengua de cada institució (sol ser la llengua històrica de la zona).

Llengua cooficial: Llengua oficial en un territori juntament amb una altra/es.

Drets i deures lingüístics: Llibertats i obligacions establides per llei.

Llengua pròpia: Terme jurídic - apareix als Estatuts d'Autonomia com a sinònima de llengua històrica.

Llengua primera: Llengua familiar, materna, L1.

IMPORTANT: 

SUBMERSIÓ: No hi ha plà d'immersió perquè no s'accepta altra llengua ni cultura. Tendeix a culpabilitzar a l'alumne quan no arriba.

IMMERSIÓ: Transmés èxit als alumnes. Estudi comparatiu de les dues llengües del territori.

IMPLICACIONS JURÍDIQUES EN EL SISTEMA EDUCATIU VALENCIÀ:

   1. El valencià és llengua pròpia de la Comunitat Valenciana.

   2. L'aprenentatge del valencià és obligatori en el sistema educatiu valencià.

   3. Ha de ser llengua d'instrucció.

   4. Els alumnes han d'assolir un domini igual de les dues llengües oficials en acabar l'escolaritat obligatòria.

   5. El professorat ha de conèixer les dues llengües oficials de la Comunitat.

  6. L'Administració educativa ha de garantir la disponibilitat de professorat competent perquè els centres puguen impartir el projecte educatiu que haja determinat.

Models Educatius:          

   1.- Model compensatori: Usuaris d’una L2 minoritzada que necessiten compensar les mancances de la llengua majoritària.

-          Llengua materna als primers anys (la seua L1 és usada per conèixer la L2), quan és competent en la L2 abandona la seua llengua materna.

  2.- Model de manteniment: Usuaris d’una L2 minoritzada que pretenen mantenir i desenvolupar la llengua minoritzada.

-          Comença utilitzant la L1 com a vehicle d’instrucció, a poc a poc s’incorpora la L2. El currículum s’imparteix en ambdues llengües.

   3.- Model d’enriquiment: Usuaris de les dues llengües en contacte. Vol la competència plena de les dues llengües perquè les dues són vehicle d’instrucció de manera equitativa.

   4.- Model de recuperació plena: Parlants de les dues comunitats lingüístiques. Vol invertir la situació de substitució lingüística de la llengua minoritzada. La L2 és la única llengua vehicular; L1 com a àrea.

Programes d'educació bilingüe (PEB) al territori valencià.

La distribució territorial del valencià i el castellà i el marc legal autonòmic impliquen:

TERRITORI de PREDOMINI LINGÜÍSTIC CASTELLÀ: Educació monolingüe (castellà: llengua d’instrucció; valencià: matèria).

TERRITORI de PREDOMINI LINGÜÍSTIC VALENCIÀ: educació bilingüe (model d'enriquiment) (Valencià i castellà són, ambdues, llengües d'instrucció).

PEB: És un patró didàctic i organitzatiu, dissenyat per a tota la Comunitat (intenta adaptar-se a les variables del context: socials, sociolingüístiques, territorials, econòmiques).

   Objectiu: que tots, qualsevol que siga la llengua materna, assolisquen un domini efectiu de les dues llengües, sense perjudici de l’aprenentatge d’una llengua estrangera.

   Classificació: Atenent al territori, a la llengua base d’aprenentatge, la llengua habitual de l'alumnat, l'actitud dels pares envers la presència del valencià al centre i la necessitat de fer un ús vehicular majoritari en valencià.

TERRITORI PREDOMINI LINGÜÍSTIC CASTELLÀ:

PROGRAMA BÀSIC: Tractament del valencià com a àrea/ Es pot demanar l’exempció de l’assignatura.

TERRITORI PREDOMINI LINGÜÍSTIC VALENCIÀ: 

PIL (programa d’immersió lingüística): Per a centres situats a zona de predomini lingüístic valencià, però que viuen en entorns on el valencià no és la llengua majoritària.

Perquè l’alumnat puga assolir una competència lingüística en la llengua que no li és habitual (valencià), respectant la voluntat de les famílies i la seua llengua habitual (castellà).

El castellà, com a àrea i com a llengua d’instrucció, s’incorpora a partir del primer o segon cicle de primària.

El PIL continua en ESO com a PEV. La major part de les àrees no lingüístiques seran en valencià.

PEV (programa d’ensenyament en valencià): Per a centres en zona de predomini lingüístic valencià, amb alumnes majoritàriament valencianoparlants.

El valencià com a llengua base d'aprenentatge en Educació Infantil i Primària, amb castellà a nivell oral també des del primer moment.

El PEV continua en ESO (la major part de les àrees no lingüístiques seran en valencià).

PIP (programa d’incorporació progressiva): Per a centres en zones de predomini lingüístic valencià que no apliquen PIL o PEV.

La llengua base és el castellà. Durant l’etapa infantil s’introduix el valencià a nivell oral, de manera que els alumnes entren en contacte amb l’altra llengua oficial que no els és habitual.

En primària, s’introduix: llengua i literatura en valencià (des del primer curs) i Coneixement del Medi (des de 3r), ambdues en valencià.

El PIP en l’ESO garantirà la continuïtat de l’aplicat en l’Educació Primària (amb l’ús del valencià com a llengua vehicular en una part de les àrees no lingüístiques).

PEBE (programa d’educació bilingüe enriquit): Es permet que s’incorpore des del 1r curs de Primària l’ensenyament d’una llengua estrangera com a llengua vehicular o d’instrucció.

Permet una primera aproximació a la llengua anglesa en el segon cicle d’Infantil a partir dels 4 anys, vehiculant en aquesta llengua una part dels continguts de les àrees curriculars.

A l'hora d'aplicar un PEBE cal:  

Determinar les proporcions d’ús vehicular del castellà, del valencià i de la llengua estrangera (elaborar un cronograma de distribució de temps per a cada una).

Establir el moment d'introducció i la seqüència de cadascuna de les llengües.

Definir el tractament de la lectoescriptura.

Comptar amb l'acord del Consell Escolar, del Claustre i famílies.

Adoptar acords metodològics relacionats amb la didàctica integrada de llengües del programa i amb el tractament integrat de llengua i continguts.

Disseny Particular del Programa d’Ensenyament en Valencià (DPP):

El DPP (document de planificació educativa aprovat pel Consell Escolar) permet: Determinar el PEB adequat/ Acordar aspectes referents a l'ús vehicular del valencià/ Promocionar l'ús vehicular del valencià en la comunitat educativa/ Informar a l’administració de la situació de l'ensenyament i l’ús del valencià al centre., Obligatori per a tots els centres que apliquen algun programa d’Educació Bilingüe.

Gràcies per la teua ajuda amb la teoria, David!

MODELS D'ENSENYAMENT DE LES LLENGÜES COOFICIALS A LES CCAA

1.- Model Balear.

És el de conjunció lingüística o bilingüisme integral. En totes les etapes educatives, els alumnes han de rebre com a mínim un 50% de les àrees en català.

En els centres es planific la implantació progressiva de l'ensenyament en llengua catalana.

El Projecte Lingüístic del centre especificarà quines àrees s'impartiran en català i quines en castellà.

2.- Model Català.

És un model d'immersió lingüística que consisteix que tot l'ensenyament de les etapes obligatòries es realitza en català, excepte les matèries de Llengua i Literatura castellana i les de llengua estrangera.

3.- Model Gallec.

És bilingüe. Les matèries del currículum s'imparteixen algunes en castellá i unes altres en gallec.

4.- Model Navarrés.

MODEL A: Ensenyament en castellà, amb el basc com a matèria.

MODEL B: Tant la llengua castellana com el basc s'utilitzen per impartir les matèries.

MODEL D: Ensenyament en basc amb el castellà com a matèria.

MODEL G: Ensenyament totalment en castellà, sense incorporar el basc.

5.- Model Basc.

MODEL A: Ensenyament en castellà amb el basc com a matèria.

MODEL B: Tant la llengua castellana com el basc s'utilitzen per impartir les matèries.

MODEL D: Ensenyament en basc amb el castellà com a matèria.

Nota: No hi ha C perquè en l'alfabet basc no existeix aquesta lletra.