Jornades internacionals de LIJ a Buenos Aires

Tot el que a continuació està en cursiva està extret de l'article publicat per Alejandra Moglia en el seu bloc sobre Literatura Infantil i Juvenil (LIJ) "La Memoria y el Sol". Teniu l'enllaç al final d'aquesta entrada. Jo aniré fent comentaris al llarg dels extractes. Els meus comentaris no estaran en cursiva.

El 24 i 25 de maig passats es van començar les taules de reflexió i intercanvi de les Jornades Internacionals de LIJ a Buenos Aires organitzades per Claudio Ledesma i el Cercle de Contacontes. També es van realitzar una sèrie de tallers a càrrec de diferents especialistes.

[...]

Laura Devetach va assenyalar també que lamentablement al dia d'avui segueix havent-hi sectors que consideren la LIJ com una cosa menor, manifestant en les seues apreciacions notables “aspectes de desinterès i desconeixement del camp”.

Segons Laura, els enigmes de l'existència mantenen viva la curiositat i les ganes de viure per desvetllar secrets. Açò possibilita llegir la realitat d'una manera diferent. És per açò que la literatura i l'art no han de separar-se mai i són “factors que funcionen com un altre torrent de sang”.

Per a Laura, “les paraules estan escrites amb la tinta de la vida, tinta que ajuda a prendre consciència per construir aquesta vida com si fóra una obra d'art”.

Crec que és veritat que la literatura infantil i juvenil no es considera de tant interès com la literatura per a adults. Però a mi em pareix molt més difícil tractar temes de rellevància social, com pot ser el tema de la llengua, de tal manera que els xiquets entenguen què és el que passa, quina és la problemàtica o la situació del valencià i per què estem en aquest punt. I és molt important que aquesta situació es pose de manifest des de que són xicotets perquè prenguen consciència i lluiten per canviar les coses. Si no coneixen la situació no saben que hi ha un problema i, per tant, tampoc sabran que hi ha que solucionar-ho.

[...]

Parla Yolanda i un es commou i es mobilitza.

Ella va dir: “els bebès m'han ensenyat més sobre la lectura i la condició humana que qualsevol altra població”

Es va referir a la necessitat imperiosa i urgent d'invertir en primera infància i a la bretxa que es conforma entre els qui van tindre la contenció afectiva i amorosa dels amanyacs, les carícies, l'abric del llenguatge i els que no els van tindre. Aquesta bretxa, si bé no augmenta al llarg dels anys, tampoc disminueix i, per açò, els adolescents i adults que no van ser nodrits afectivament a la seua primera infància sempre seran més vulnerables.

Va assenyalar també que “en les frases dels xiquets podem veure la qualitat de la seua nutrició afectiva”, nutrició que se sustenta en les cançons per dormir, els amanyacs, els contes, les poesies, és a dir, en l'equipatge simbòlic que els adults transmeten als xiquets. I va dir: “no és un mètode, és un triangle amorós” que està conformat per la xiqueta o el xiquet, el llibre i l'adult.

Yolanda va sostenir que “el dret a la lectura és la garantia del dret a l'educació”, per açò –i per la necessitat d'invertir en primera infància- “la política i la poètica sempre caminen tan juntes en la primera infància”.

La literatura té molt a veure amb l’educació i és per això que té que contemplar certs problemes o situacions problemàtiques que hi ha dins la societat que vivim. Els xiquets poden entendre moltes més coses de les que nosaltres pensem i són capaços d’assimilar molta informació, sols hem de parlar-los en el seu idioma, convertint la conversa d’adults en conversa de xiquets. No és fàcil, però tampoc és impossible. Ells són més forts del que creiem i solem menysvalorar-los de manera massa habitual.

És important que ens recordem a nosaltres mateixos que és en els xiquets on resideix el futur i, tenint açò en compte, pensar que hi ha que educar-los de tal manera que siguen capaços de defendre allò que és nostre, part de la nostra cultura i de la nostra manera de ser, el que ens fa com som, el valencià.

[...]

En aquesta taula molt mobilitzadora, els autors van parlar del procés d'escriptura del llibre "Qui sóc. Relats sobre identitat, néts i retrobaments" publicat per Calibroscopio. Es van referir a cadascun dels seus relats, a com va ser la selecció de les històries i a les trobades i xarrades que van tindre entre ells i amb els protagonistes d'aquestes històries: els seus dubtes i preocupacions davant la realitat dolorosa que devien ficcionar, el preguntar-se si podrien finalment escriure les històries explicades pels néts.

Aquest tema, el de la família, em pareix molt rellevant. La història, la que cadascun portem darrere, ens ajuda a saber qui som, qui volem ser i on volem anar. Per exemple, jo sóc de Xest, a la folla de Bunyol. La meua zona es castellanoparlant, però si escolte a la meua avia parlar (com que sé valencià) em done compte de quantes paraules xestanes venen del valencià:

Estrañiñadora: Aparat per llevar les teranyines. La paraula ve de teranyina.

Bajoca: El que en castellà es diu “judía verde”. Nosaltres l’anomenem igual que en valencià però castellanitzant el so de la “j”.

Esclatar: Paraula valenciana que s’utilitza exactament pel mateix que en valencià.

Encara que jo sols he anomenat aquests tres hi ha molts més exemples. El que vull dir amb açò és que conèixer la teua història i la història de la teua família et permet sentir amor per coses que d’una altra manera no t’ho inspirarien, et serien indiferents i la indiferència és el primer pas cap a l’oblit. Parlar amb els majors, saber la seua història, comprendre que si tu estàs ací és perquè ell també o està i perquè va prendre una sèrie de decisions a la seua vida pot salvar una llengua, una manera de veure el món, de viure-lo.

[...]

El tema de la cinquena taula va ser “La presència de l'altre i la qüestió de la identitat en obres literàries en la literatura infantil i juvenil”. Els expositors van ser Lidia Blanco i Sergio Andricain.

La xarrada la va obrir Lidia Blanco qui es va referir a la literatura com un arma de construcció social, 

Lidia va puntualitzar en alguns llibres que aborden la discriminació en els seus diversos aspectes, destacant el per què de la seua elecció en cadascun d'ells.

Els llibres seleccionats van ser els següents:

Discriminació ideològica

"Els forats negres", de Yolanda Reyes, publicat per Alfaguara.

Discriminació ètnica

"L'espill africà", de Liliana Bodoc, publicat per SM

"Paquelé", de Julio Yañez, va formar part fa algun temps del catàleg d'Edicions De l'Eclipse.

Discriminació social

"Si algú t'espera", de Lydia Carreras d'Insulsa, Macmillan

"Un amic per sempre", de Marina Colasanti, Calibroscopio

En finalitzar l'exposició de Lidia Blanco, va prendre la paraula Sergio Andricain qui va titular la seua xarrada “El reflex de les minories en els llibres per a xiquets i joves”.

En primer lloc va abordar el concepte de minoria i les significacions que aquest té, després va assenyalar que les minories són objecte de persecució i invisibilitat dins de les societats, compartint entre elles situacions en comú com, per exemple, no tindre una posició dominant perquè els seus reclams siguen sentits. És per açò que “el reflex de les minories en la LIJ és un acte de justícia”. Per la seua banda, la LIJ també és una minoria relegada dins de la literatura.

Ser valencià et permet tindre un signe d’identitat. Ser valencià és una identitat en sí mateix. Aleshores, també podríem estar inclosos en l’apartat de discriminació ideològica i en el de discriminació social i a més en el de minoria. Sabent com sabem que la situació del valencià i dels valencians que parlen valencià, que viuen en valencià, està en continu perill, caminant per la corda fluixa, com és que no es fa aquest tipus de reflexió més habitualment? Com és que no hi ha un moviment que tinga com a nucli donar a conèixer tota aquesta situació als xiquets? Tal volta hi haja algú, però si és així, no se’ls escolta parlar massa fort.

Vaig conèixer a Llorenç el rondallista en la IV SAC i em va agradar moltíssim. Crec que necessitem més Llorenços, més persones que coneguen el valencià del carrer, que tinguen eixe don de paraula, eixa capacitat de transmetre tot el que ells volen encara que els que escolten no coneguen totes les paraules, la gràcia, les estratègies que l`han donat els anys... És increïble. És molt més fàcil transmetre el valencià passant-ho bé en valencià que donant gramàtica del valencià a l’escola.

Ací us deixe un enllaç. És un bloc d’una nova editorial que també és una nova colecció de contes. Encara que el bloc està en castellà els contes que publica són en català (amb versió en castellà també). Utilitzen paraules com “mica”, “nen”... Doncs sé que no és el català que utilitzem ací però no sé com s’anomena aquesta varietat dialectal. Espere que us agrade: Batiscafo en el mar.

La memoria y el sol. Article complet.