Paraules d'amor

Paraules d’amor, senzilles i tendres... 

Qui no vol parlar d’amor alguna vegada en la vida? O millor, qui no necessita parlar d’amor alguna vegada en la vida? O quasi que, qui no té que parlar d’amor alguna vegada en la vida? Crec que l’amor, en totes les seues vessants, és el tema universal per excel·lència. És el nucli de cançons, històries, poemes, contes, pel·lícules, articles, xarrades, Història... Perquè, on no ix l’amor? O l’absència d’aquest? Perquè, què hi és la minorització del valencià sinó una absència d’amor per aquesta llengua? I, qui és el responsable d’aquesta absència d’amor? Tal volta hauríem d’anar molt cap arrere per esbrinar-ho, per esbrinar si la responsabilitat recau en l’arribada d’altra llengua o si recau en una sola persona o si, pel contrari, recau en moltes. I qui té la responsabilitat d’aquesta falta d’amor ara?

A mi m’agraden les paraules. Les estime. Les paraules acaricien la meua gola i a l’arribar als meus pulmons els omplen d’oxigen, d’un oxigen multicolor que fa olor a casa, a llar, que té sabor a mare, a pare, a fills... Que m’envolta i em sosté, que em dona la vida i me l’arrabassa. Aquestes paraules que no sempre són senzilles i que no sempre són tendres, omplen els meus dies de textures, colors, olors, sabors... Omplen les meues nits de passions, d’enyorances, de sentiments trobats, de crits, d’obscuritats i malsons, de muntanyes i rius, d’oceans d’amor i lluita, de tendresa i murmuris, de riures i de plors...  

Què faria jo sense paraules? Moriria a poc a poc, com una planta sense aigua, com una mare sense fills... I què faria jo sense amor? M’ompliria d’altres sentiments de menys valor, menys necessaris, menys honorables... Perquè l’honorabilitat té molt a veure amb l’amor, perquè qualsevol sentiment que es precie de ser un bon sentiment té alguna relació de parentesc, encara que siga llunyana, amb l’amor.

I és aquest amor el que mou el món, el que ho fa girar i créixer, reproduir-se i lluitar per tirar endavant. I és la falta d’aquest la que ho destrueix.

Per això vull trencar una llança en favor de l’amor i de les paraules d’amor. Amor per aquesta llengua que desapareix, encara que cada dia ho fa més lentament. Amor per les paraules que parlen d’amor pel valencià i per aqueixes llengües que s'agarren a la vida intentant no caure en la buidor que proporciona l'oblit amb el qual t'obsequia la Història que ve després de tu. Amor per vosaltres i amor per mi.

Aquesta és mi última entrada, almenys per ara, i volia fer-vos un regal. Disculpeu que la versió no siga perfecta, però ha estat feta amb molt d'amor. 

Autor: Joan Manuel Serrat.

Versió interpretada per:

Veu: Patricia García
Guitarra: Pepe Arrastey

Fins el pròxim curs. Ha sigut un plaer.