Paraules d'amor

Paraules d’amor, senzilles i tendres... 

Qui no vol parlar d’amor alguna vegada en la vida? O millor, qui no necessita parlar d’amor alguna vegada en la vida? O quasi que, qui no té que parlar d’amor alguna vegada en la vida? Crec que l’amor, en totes les seues vessants, és el tema universal per excel·lència. És el nucli de cançons, històries, poemes, contes, pel·lícules, articles, xarrades, Història... Perquè, on no ix l’amor? O l’absència d’aquest? Perquè, què hi és la minorització del valencià sinó una absència d’amor per aquesta llengua? I, qui és el responsable d’aquesta absència d’amor? Tal volta hauríem d’anar molt cap arrere per esbrinar-ho, per esbrinar si la responsabilitat recau en l’arribada d’altra llengua o si recau en una sola persona o si, pel contrari, recau en moltes. I qui té la responsabilitat d’aquesta falta d’amor ara?

A mi m’agraden les paraules. Les estime. Les paraules acaricien la meua gola i a l’arribar als meus pulmons els omplen d’oxigen, d’un oxigen multicolor que fa olor a casa, a llar, que té sabor a mare, a pare, a fills... Que m’envolta i em sosté, que em dona la vida i me l’arrabassa. Aquestes paraules que no sempre són senzilles i que no sempre són tendres, omplen els meus dies de textures, colors, olors, sabors... Omplen les meues nits de passions, d’enyorances, de sentiments trobats, de crits, d’obscuritats i malsons, de muntanyes i rius, d’oceans d’amor i lluita, de tendresa i murmuris, de riures i de plors...  

Què faria jo sense paraules? Moriria a poc a poc, com una planta sense aigua, com una mare sense fills... I què faria jo sense amor? M’ompliria d’altres sentiments de menys valor, menys necessaris, menys honorables... Perquè l’honorabilitat té molt a veure amb l’amor, perquè qualsevol sentiment que es precie de ser un bon sentiment té alguna relació de parentesc, encara que siga llunyana, amb l’amor.

I és aquest amor el que mou el món, el que ho fa girar i créixer, reproduir-se i lluitar per tirar endavant. I és la falta d’aquest la que ho destrueix.

Per això vull trencar una llança en favor de l’amor i de les paraules d’amor. Amor per aquesta llengua que desapareix, encara que cada dia ho fa més lentament. Amor per les paraules que parlen d’amor pel valencià i per aqueixes llengües que s'agarren a la vida intentant no caure en la buidor que proporciona l'oblit amb el qual t'obsequia la Història que ve després de tu. Amor per vosaltres i amor per mi.

Aquesta és mi última entrada, almenys per ara, i volia fer-vos un regal. Disculpeu que la versió no siga perfecta, però ha estat feta amb molt d'amor. 

Autor: Joan Manuel Serrat.

Versió interpretada per:

Veu: Patricia García
Guitarra: Pepe Arrastey

Fins el pròxim curs. Ha sigut un plaer.

Paraules noves

Ací deixe algunes paraules que he après llegint els blocs dels meus companys i companyes:

ANACOLUT: Figura gramatical que consisteix a deixar una paraula com isolada i sense la concordància deguda; cast. anacoluto.

Diccionari català, valencià, balear.

Figura retòrica que consisteix en la manca de coherència sintàctica en la construcció d'un període. És un recurs usat a la poesia per causar estranyesa i remarcar que es tracta d'un registre literari. En la modalitat del solecisme (oblit d'una part de la frase) és un dels errors comuns en l'aprenentatge de l'escriptura formal.

Vikipèdia

Construcció gramatical en la qual la segona part no concorda sintàcticament amb la primera, però té un significat molt lligat amb els pensaments de qui parla o escriu en aquells moments que ho fa. Hi ha, per tant, una ruptura en la construcció de la frase. Un exemple podria ser: "Anem a casa seva. La seva mare està malalta". Bé, aleshores, anacolútic o anacolútica voldria dir que no presenta concordança, que no té connexió gramatical. 

Parlant de...

Aquesta és la definició que més m'agradat, a més portaba exemple que era el que jo volia. La pàgina: Parlant de... està molt bé.

ENGEGAR: Expulsar; fer sortir; obligar a anar-se'n (Mall., Men., Eiv); cast. expulsar, despedir.// Posar en moviment ràpid, llançar, fer sortir allò que estava retingut, comprimit o en qualque manera subjectat (or., occ.); cast. soltar, lanzar, disparar.// Per ext., llançar, tirar en general; cast. arrojar, echar.

Diccionari català, valencià, balear.

APLEC: Acte i efecte d'aplegar.//Conjunt de diverses coses (en general); cast. grupo.// Reunió de gent; cast. reunión.// Col·lecció; cast. colección.

Diccionari català, valencià, balear.

MANLLEU: Acció i efecte de manllevar; cosa manllevada; cast. empréstito, préstamo.

MANLLEVAR: Fer-se prestar; demanar en prèstec; cast. pedir prestado.// Treure per a si (quelcom) d'un altre; cast. tomar. 

Diccionari català, valencià, balear.

Ací us deixe l'enllaç a un blog sobre gramàtica catalana que m'ha semblat molt interessant.

Aprendre llengües

Del núvol a l'aula

Se m'havia oblidat recomanar-vos aquesta pàgina: Del núvol a l'aula Està plena de recursos variats i tots molt útils. Us la recomane encaridament. Pugues ser-vos de gran ajuda a l'hora de proposar activitats o de fer propostes a l'escola.

Jornades internacionals de LIJ a Buenos Aires

Tot el que a continuació està en cursiva està extret de l'article publicat per Alejandra Moglia en el seu bloc sobre Literatura Infantil i Juvenil (LIJ) "La Memoria y el Sol". Teniu l'enllaç al final d'aquesta entrada. Jo aniré fent comentaris al llarg dels extractes. Els meus comentaris no estaran en cursiva.

El 24 i 25 de maig passats es van començar les taules de reflexió i intercanvi de les Jornades Internacionals de LIJ a Buenos Aires organitzades per Claudio Ledesma i el Cercle de Contacontes. També es van realitzar una sèrie de tallers a càrrec de diferents especialistes.

[...]

Laura Devetach va assenyalar també que lamentablement al dia d'avui segueix havent-hi sectors que consideren la LIJ com una cosa menor, manifestant en les seues apreciacions notables “aspectes de desinterès i desconeixement del camp”.

Segons Laura, els enigmes de l'existència mantenen viva la curiositat i les ganes de viure per desvetllar secrets. Açò possibilita llegir la realitat d'una manera diferent. És per açò que la literatura i l'art no han de separar-se mai i són “factors que funcionen com un altre torrent de sang”.

Per a Laura, “les paraules estan escrites amb la tinta de la vida, tinta que ajuda a prendre consciència per construir aquesta vida com si fóra una obra d'art”.

Crec que és veritat que la literatura infantil i juvenil no es considera de tant interès com la literatura per a adults. Però a mi em pareix molt més difícil tractar temes de rellevància social, com pot ser el tema de la llengua, de tal manera que els xiquets entenguen què és el que passa, quina és la problemàtica o la situació del valencià i per què estem en aquest punt. I és molt important que aquesta situació es pose de manifest des de que són xicotets perquè prenguen consciència i lluiten per canviar les coses. Si no coneixen la situació no saben que hi ha un problema i, per tant, tampoc sabran que hi ha que solucionar-ho.

[...]

Parla Yolanda i un es commou i es mobilitza.

Ella va dir: “els bebès m'han ensenyat més sobre la lectura i la condició humana que qualsevol altra població”

Es va referir a la necessitat imperiosa i urgent d'invertir en primera infància i a la bretxa que es conforma entre els qui van tindre la contenció afectiva i amorosa dels amanyacs, les carícies, l'abric del llenguatge i els que no els van tindre. Aquesta bretxa, si bé no augmenta al llarg dels anys, tampoc disminueix i, per açò, els adolescents i adults que no van ser nodrits afectivament a la seua primera infància sempre seran més vulnerables.

Va assenyalar també que “en les frases dels xiquets podem veure la qualitat de la seua nutrició afectiva”, nutrició que se sustenta en les cançons per dormir, els amanyacs, els contes, les poesies, és a dir, en l'equipatge simbòlic que els adults transmeten als xiquets. I va dir: “no és un mètode, és un triangle amorós” que està conformat per la xiqueta o el xiquet, el llibre i l'adult.

Yolanda va sostenir que “el dret a la lectura és la garantia del dret a l'educació”, per açò –i per la necessitat d'invertir en primera infància- “la política i la poètica sempre caminen tan juntes en la primera infància”.

La literatura té molt a veure amb l’educació i és per això que té que contemplar certs problemes o situacions problemàtiques que hi ha dins la societat que vivim. Els xiquets poden entendre moltes més coses de les que nosaltres pensem i són capaços d’assimilar molta informació, sols hem de parlar-los en el seu idioma, convertint la conversa d’adults en conversa de xiquets. No és fàcil, però tampoc és impossible. Ells són més forts del que creiem i solem menysvalorar-los de manera massa habitual.

És important que ens recordem a nosaltres mateixos que és en els xiquets on resideix el futur i, tenint açò en compte, pensar que hi ha que educar-los de tal manera que siguen capaços de defendre allò que és nostre, part de la nostra cultura i de la nostra manera de ser, el que ens fa com som, el valencià.

[...]

En aquesta taula molt mobilitzadora, els autors van parlar del procés d'escriptura del llibre "Qui sóc. Relats sobre identitat, néts i retrobaments" publicat per Calibroscopio. Es van referir a cadascun dels seus relats, a com va ser la selecció de les històries i a les trobades i xarrades que van tindre entre ells i amb els protagonistes d'aquestes històries: els seus dubtes i preocupacions davant la realitat dolorosa que devien ficcionar, el preguntar-se si podrien finalment escriure les històries explicades pels néts.

Aquest tema, el de la família, em pareix molt rellevant. La història, la que cadascun portem darrere, ens ajuda a saber qui som, qui volem ser i on volem anar. Per exemple, jo sóc de Xest, a la folla de Bunyol. La meua zona es castellanoparlant, però si escolte a la meua avia parlar (com que sé valencià) em done compte de quantes paraules xestanes venen del valencià:

Estrañiñadora: Aparat per llevar les teranyines. La paraula ve de teranyina.

Bajoca: El que en castellà es diu “judía verde”. Nosaltres l’anomenem igual que en valencià però castellanitzant el so de la “j”.

Esclatar: Paraula valenciana que s’utilitza exactament pel mateix que en valencià.

Encara que jo sols he anomenat aquests tres hi ha molts més exemples. El que vull dir amb açò és que conèixer la teua història i la història de la teua família et permet sentir amor per coses que d’una altra manera no t’ho inspirarien, et serien indiferents i la indiferència és el primer pas cap a l’oblit. Parlar amb els majors, saber la seua història, comprendre que si tu estàs ací és perquè ell també o està i perquè va prendre una sèrie de decisions a la seua vida pot salvar una llengua, una manera de veure el món, de viure-lo.

[...]

El tema de la cinquena taula va ser “La presència de l'altre i la qüestió de la identitat en obres literàries en la literatura infantil i juvenil”. Els expositors van ser Lidia Blanco i Sergio Andricain.

La xarrada la va obrir Lidia Blanco qui es va referir a la literatura com un arma de construcció social, 

Lidia va puntualitzar en alguns llibres que aborden la discriminació en els seus diversos aspectes, destacant el per què de la seua elecció en cadascun d'ells.

Els llibres seleccionats van ser els següents:

Discriminació ideològica

"Els forats negres", de Yolanda Reyes, publicat per Alfaguara.

Discriminació ètnica

"L'espill africà", de Liliana Bodoc, publicat per SM

"Paquelé", de Julio Yañez, va formar part fa algun temps del catàleg d'Edicions De l'Eclipse.

Discriminació social

"Si algú t'espera", de Lydia Carreras d'Insulsa, Macmillan

"Un amic per sempre", de Marina Colasanti, Calibroscopio

En finalitzar l'exposició de Lidia Blanco, va prendre la paraula Sergio Andricain qui va titular la seua xarrada “El reflex de les minories en els llibres per a xiquets i joves”.

En primer lloc va abordar el concepte de minoria i les significacions que aquest té, després va assenyalar que les minories són objecte de persecució i invisibilitat dins de les societats, compartint entre elles situacions en comú com, per exemple, no tindre una posició dominant perquè els seus reclams siguen sentits. És per açò que “el reflex de les minories en la LIJ és un acte de justícia”. Per la seua banda, la LIJ també és una minoria relegada dins de la literatura.

Ser valencià et permet tindre un signe d’identitat. Ser valencià és una identitat en sí mateix. Aleshores, també podríem estar inclosos en l’apartat de discriminació ideològica i en el de discriminació social i a més en el de minoria. Sabent com sabem que la situació del valencià i dels valencians que parlen valencià, que viuen en valencià, està en continu perill, caminant per la corda fluixa, com és que no es fa aquest tipus de reflexió més habitualment? Com és que no hi ha un moviment que tinga com a nucli donar a conèixer tota aquesta situació als xiquets? Tal volta hi haja algú, però si és així, no se’ls escolta parlar massa fort.

Vaig conèixer a Llorenç el rondallista en la IV SAC i em va agradar moltíssim. Crec que necessitem més Llorenços, més persones que coneguen el valencià del carrer, que tinguen eixe don de paraula, eixa capacitat de transmetre tot el que ells volen encara que els que escolten no coneguen totes les paraules, la gràcia, les estratègies que l`han donat els anys... És increïble. És molt més fàcil transmetre el valencià passant-ho bé en valencià que donant gramàtica del valencià a l’escola.

Ací us deixe un enllaç. És un bloc d’una nova editorial que també és una nova colecció de contes. Encara que el bloc està en castellà els contes que publica són en català (amb versió en castellà també). Utilitzen paraules com “mica”, “nen”... Doncs sé que no és el català que utilitzem ací però no sé com s’anomena aquesta varietat dialectal. Espere que us agrade: Batiscafo en el mar.

La memoria y el sol. Article complet.

IV Setmana d'Activitats Complementàries

Aquesta quarta setmana d’activitats complementàries ha sigut molt plaent. M’haguera agradat poder anar a més encara, però moltes estaven a la mateixa hora. Han sigut activitats molt interesants, enriquidores, amenes, sorprenents... I el que més m’ha satisfet ha sigut que tots eren mestres en primera instància. Crec que l’ofici de mestra o mestre és un dels més enriquidors del món i més compatible amb altres activitats i flexible perquè t’ofereix un ventall molt ampli de possibilitats per fer el teu treball amb plaer i d’una manera rica i creativa... Ha sigut tot un honor poder estar amb tots aquestos professionals aprenent, participant i compartint. 

Llorenç el rondallista

Ell, Llorenç, és rondallista fa més de vint anys, i també mestre. Va ser un plaer conèixer-lo i escoltar-lo. La seua agilitat mental, la quantitat de vocabulari amagat que es treia del barret o, millor dit, de les seues maletes, com passava d’una cosa a un altra amb coherència i rapidesa, com es tallava a sí mateix i després retornava al mateix lloc on estava abans del tall... La veritat és que va ser tot un espectacle. Resultà ser molt enriquidor i em donà la possibilitat de conèixer una part de la cultura valenciana de la que no sabia res: Les rondalles i el món que les envolta. Vaig tindre l’oportunitat de donar-me compte de la riquesa del nostre idioma, de la quantitat de sinònims que hi ha per anomenar una mateixa cosa i de la quantitat de noms que hi ha en general i que jo no conec.

Em va agradar molt veure com podia interpretar l’escena d’un col·legi tal i com s’haguera donat en el cas de que ell haguera estat allí en eixe mateix moment. La seua capacitat de “empatitzar”  (no sé si l’escrit correctament) amb tots nosaltres poc a poc, acaparant la nostra atenció fins quan alguns ja s’estaven anant a casa.

Ens va donar molts recursos per a contar contes, com tenir en compte el principi i el final (hi ha molts establits); la llum, que per a segons que contes, pot ser que siga millor tènue; els objectes, que poden ajudar-te a contar una història o a ser el principi d’una història; endevinalles, embarbussaments, acudits, cançons... que pots anar integrant dins del conte... També és molt important saber donar-se compte de què classe de públic tens, i adaptar el conte segons siga eixe públic, acurtar-lo o allargar-lo segons convinga. I també, si contes un conte popular que tots els xiquets coneixen, per tal que no t’interrompen, pots dir que vas a contar-lo com o feia la teua iaia o la teua mare... Van ser consells molt interesants, coses de les que d’un altra manera no t’hagueres adonat.

Vam tindre l’oportunitat de veure com és tracta la diferència amb naturalitat i com es pot fer perquè els xiquets la vegen amb eixa mateixa naturalitat. I també em va agradar veure com encara hi ha persones que són generoses sense importar si ens coneixia o no, oferint-nos la seua ajuda sense objecció.

Sessió de "quasi teatre" amb Xema Palanca

El nou d’abril arribarem a l’aula de la quarta planta tots expectants, pendents del que passaria a continuació.

Xema Palanca, a més de tindre una relació estreta amb el teatre, és mestre de l’assignatura de teatre a un col·legi concertat, també té una relació especial amb el teatre d’improvisació: sol ser àrbitre d’un match que es celebra tots els anys a Aldaia i ell era el nostre “conductor del bus”, el que ens guiaria cap a no sabíem on. La veritat és que ningú teníem idea de què anàvem a fer, però tots estàvem disposats a fer-ho. En el meu cas particular puc dir que vaig sofrir una transformació durant el transcurs de les tres hores (actives i mitja més escoltant) d’activitats que vam fer, ja que pensava que ho passaria mal perquè sóc vergonyosa i, encara que al principi, com es natural, no et sents del tot còmoda, de seguida vaig anar animant-me i quan arribí a l’última activitat senzillament, em va eixir sense més. 

VAIXELL PIRATA

CANVI DE DIRECCIÓ

RODA DE PALMES

CERCLE D'IMATGES

ALÍ BABÁ I ELS QUARANTA LLADRES

HOLA, QUÈ TAL?

MOLT BÉ, I TU?

FENOMENAL

VIATGE

PERCUSIÓ CORPORAL

ICONOGRAFÍES

JO ACUSE

AGRAÏMENT DE LA UNIVERSITAT

Després d’aquesta intensa sessió d’activitats-joc per iniciar-nos en el món de l’educació amb teatre o en el món del teatre educatiu, Xema ens va estar parlant del seu treball com mestre d’una escola concertada que té com una de les seues assignatures el teatre i de les distintes pedagogies que ell treballava a la seua aula i que nosaltres devíem tenir en compte:

1.- PEDAGOGIA (P.) del TREBALL

            Aquesta pedagogia està relacionada amb Freinet i el seu concepte d’ “Educació a través del treball”, enfocat en el treball com a procés espontani de reorganització de la vida en l'escola i la societat i amb la Pedagogia de l'Alliberament de Paul Freire, s'orienta la formació en la llibertat, l'autonomia, el compromís i la responsabilitat.
Freinet diu que el treball és la base de cada activitat humana, del desenvolupament d'éssers humans en la seua integració com a individu i col·lectivitat. Per tant, el treball productiu és un principi pedagògic per la formació i el desenvolupament de coneixements.

Estret de: http://www.maesvida.edu.co/index.php?section=24

            2.- P. de l’EMOCIÓ

            No es tracta d’omplir els caps de coneixements sino el cor de motius.

Pedagogia contra Frankenstein

            3.- P. de l’HUMOR

            Riure és la distància més curta entre dues persones.

            4.- P. de l’OPTIMISME

            Sense optimisme podem ser bons domadors, però no bons educadors.

F. Savater.

            5.- P. de l’AUTONOMIA

            Els alumnes tenen que fer les coses per ells mateixos perquè, si els deixes, saben organitzar-se i, si no saben, aprenen. Perquè els educadors deuen educar de la mateixa forma que els oceans formen els continents: retirant-se.

Xema Palanca

            6.- P. de lo INVISIBLE

            No es fan les coses per hui o per demà, es fan perquè puguen aprofitar-les (els alumnes) en un futur.

            L’herba creix durant la nit.

Enrique V

            Quan parlem no ens donem compte de quant o quan calen les coses. I un dia, et sorprens.

            7.- P. del FRACAS

            La diferència entre una persona intel·ligent i una nècia és que la intel·ligent aprèn dels seus fracassos mentre que la nècia mai supera els seus èxits.

J. Antonio Marina

Va ser una classe genial a falta d’una paraula millor. Crec que ens va donar molts recursos per treballar amb els xiquets a l’escola, per utilitzar-los no sols perquè aprenguen a organitzar-se, a treballar en equip, a treballar a un mateix ritme... sino també perquè els xiquets que estén exclosos d’alguna manera, puguen integrar-se sense que els demés s’adonen, fent així que el món de l’aula siga un món inclusiu, un món ple de diversitat i col·laboració, ric en recursos i que els xiquets aprenguen a ser autònoms i independents, cosa que es fa difícil a l’escola ordinària perquè les mestres i els mestres solen ser una còpia dels pares, com gallines al seu galliner, que tendeixen a protegir i organitzar en excés als seus “pollets”. 

            En la meua opinió, no s’aprofiten tots els recursos que ens ofereix la cultura. La nostra metodologia està ancorada al passat i per cada mestra que es decideix a fer força per intentar desancorar-la hi ha set mestres que trepitgen l’ancora fent que el treball i l’esforç de l’anterior siga pràcticament inútil. No obstant açò, sempre queda (P. de lo invisible) i un dia, sense adonar-nos, el món de l’escola haurà canviat a millor i haurem sigut part d’aquest canvi.

            Per això em de treballar sempre amb il·lusió, amb ganes, amant el nostre treball i aprenent a amar a tots els nostres alumnes tal i com són. El mestre té que pensar (com l’actor) que cada dia és el primer i l’últim de la seua vida. (Xema Palanca)

EL NOSTRE AGRAÏMENT PERSONAL

NOTA: Els contrallums i el moviment no són grans companys del fotògraf. Assec que hi haja fotos que no estigen tan bé com m'haguera agradat. Encara tinc moltes més. Qui vulga veure-les totes, que em passe la seua adreça electrònica perquè jo puga compartir la carpeta de dropbox amb ell o ella. Espere que us hagen agradat. =)

NOTA 2: Dues fotos extra... Perquè estan molt boniques.