Paraules d'amor

Paraules d’amor, senzilles i tendres... 

Qui no vol parlar d’amor alguna vegada en la vida? O millor, qui no necessita parlar d’amor alguna vegada en la vida? O quasi que, qui no té que parlar d’amor alguna vegada en la vida? Crec que l’amor, en totes les seues vessants, és el tema universal per excel·lència. És el nucli de cançons, històries, poemes, contes, pel·lícules, articles, xarrades, Història... Perquè, on no ix l’amor? O l’absència d’aquest? Perquè, què hi és la minorització del valencià sinó una absència d’amor per aquesta llengua? I, qui és el responsable d’aquesta absència d’amor? Tal volta hauríem d’anar molt cap arrere per esbrinar-ho, per esbrinar si la responsabilitat recau en l’arribada d’altra llengua o si recau en una sola persona o si, pel contrari, recau en moltes. I qui té la responsabilitat d’aquesta falta d’amor ara?

A mi m’agraden les paraules. Les estime. Les paraules acaricien la meua gola i a l’arribar als meus pulmons els omplen d’oxigen, d’un oxigen multicolor que fa olor a casa, a llar, que té sabor a mare, a pare, a fills... Que m’envolta i em sosté, que em dona la vida i me l’arrabassa. Aquestes paraules que no sempre són senzilles i que no sempre són tendres, omplen els meus dies de textures, colors, olors, sabors... Omplen les meues nits de passions, d’enyorances, de sentiments trobats, de crits, d’obscuritats i malsons, de muntanyes i rius, d’oceans d’amor i lluita, de tendresa i murmuris, de riures i de plors...  

Què faria jo sense paraules? Moriria a poc a poc, com una planta sense aigua, com una mare sense fills... I què faria jo sense amor? M’ompliria d’altres sentiments de menys valor, menys necessaris, menys honorables... Perquè l’honorabilitat té molt a veure amb l’amor, perquè qualsevol sentiment que es precie de ser un bon sentiment té alguna relació de parentesc, encara que siga llunyana, amb l’amor.

I és aquest amor el que mou el món, el que ho fa girar i créixer, reproduir-se i lluitar per tirar endavant. I és la falta d’aquest la que ho destrueix.

Per això vull trencar una llança en favor de l’amor i de les paraules d’amor. Amor per aquesta llengua que desapareix, encara que cada dia ho fa més lentament. Amor per les paraules que parlen d’amor pel valencià i per aqueixes llengües que s'agarren a la vida intentant no caure en la buidor que proporciona l'oblit amb el qual t'obsequia la Història que ve després de tu. Amor per vosaltres i amor per mi.

Aquesta és mi última entrada, almenys per ara, i volia fer-vos un regal. Disculpeu que la versió no siga perfecta, però ha estat feta amb molt d'amor. 

Autor: Joan Manuel Serrat.

Versió interpretada per:

Veu: Patricia García
Guitarra: Pepe Arrastey

Fins el pròxim curs. Ha sigut un plaer.

Paraules noves

Ací deixe algunes paraules que he après llegint els blocs dels meus companys i companyes:

ANACOLUT: Figura gramatical que consisteix a deixar una paraula com isolada i sense la concordància deguda; cast. anacoluto.

Diccionari català, valencià, balear.

Figura retòrica que consisteix en la manca de coherència sintàctica en la construcció d'un període. És un recurs usat a la poesia per causar estranyesa i remarcar que es tracta d'un registre literari. En la modalitat del solecisme (oblit d'una part de la frase) és un dels errors comuns en l'aprenentatge de l'escriptura formal.

Vikipèdia

Construcció gramatical en la qual la segona part no concorda sintàcticament amb la primera, però té un significat molt lligat amb els pensaments de qui parla o escriu en aquells moments que ho fa. Hi ha, per tant, una ruptura en la construcció de la frase. Un exemple podria ser: "Anem a casa seva. La seva mare està malalta". Bé, aleshores, anacolútic o anacolútica voldria dir que no presenta concordança, que no té connexió gramatical. 

Parlant de...

Aquesta és la definició que més m'agradat, a més portaba exemple que era el que jo volia. La pàgina: Parlant de... està molt bé.

ENGEGAR: Expulsar; fer sortir; obligar a anar-se'n (Mall., Men., Eiv); cast. expulsar, despedir.// Posar en moviment ràpid, llançar, fer sortir allò que estava retingut, comprimit o en qualque manera subjectat (or., occ.); cast. soltar, lanzar, disparar.// Per ext., llançar, tirar en general; cast. arrojar, echar.

Diccionari català, valencià, balear.

APLEC: Acte i efecte d'aplegar.//Conjunt de diverses coses (en general); cast. grupo.// Reunió de gent; cast. reunión.// Col·lecció; cast. colección.

Diccionari català, valencià, balear.

MANLLEU: Acció i efecte de manllevar; cosa manllevada; cast. empréstito, préstamo.

MANLLEVAR: Fer-se prestar; demanar en prèstec; cast. pedir prestado.// Treure per a si (quelcom) d'un altre; cast. tomar. 

Diccionari català, valencià, balear.

Ací us deixe l'enllaç a un blog sobre gramàtica catalana que m'ha semblat molt interessant.

Aprendre llengües

Del núvol a l'aula

Se m'havia oblidat recomanar-vos aquesta pàgina: Del núvol a l'aula Està plena de recursos variats i tots molt útils. Us la recomane encaridament. Pugues ser-vos de gran ajuda a l'hora de proposar activitats o de fer propostes a l'escola.

Jornades internacionals de LIJ a Buenos Aires

Tot el que a continuació està en cursiva està extret de l'article publicat per Alejandra Moglia en el seu bloc sobre Literatura Infantil i Juvenil (LIJ) "La Memoria y el Sol". Teniu l'enllaç al final d'aquesta entrada. Jo aniré fent comentaris al llarg dels extractes. Els meus comentaris no estaran en cursiva.

El 24 i 25 de maig passats es van començar les taules de reflexió i intercanvi de les Jornades Internacionals de LIJ a Buenos Aires organitzades per Claudio Ledesma i el Cercle de Contacontes. També es van realitzar una sèrie de tallers a càrrec de diferents especialistes.

[...]

Laura Devetach va assenyalar també que lamentablement al dia d'avui segueix havent-hi sectors que consideren la LIJ com una cosa menor, manifestant en les seues apreciacions notables “aspectes de desinterès i desconeixement del camp”.

Segons Laura, els enigmes de l'existència mantenen viva la curiositat i les ganes de viure per desvetllar secrets. Açò possibilita llegir la realitat d'una manera diferent. És per açò que la literatura i l'art no han de separar-se mai i són “factors que funcionen com un altre torrent de sang”.

Per a Laura, “les paraules estan escrites amb la tinta de la vida, tinta que ajuda a prendre consciència per construir aquesta vida com si fóra una obra d'art”.

Crec que és veritat que la literatura infantil i juvenil no es considera de tant interès com la literatura per a adults. Però a mi em pareix molt més difícil tractar temes de rellevància social, com pot ser el tema de la llengua, de tal manera que els xiquets entenguen què és el que passa, quina és la problemàtica o la situació del valencià i per què estem en aquest punt. I és molt important que aquesta situació es pose de manifest des de que són xicotets perquè prenguen consciència i lluiten per canviar les coses. Si no coneixen la situació no saben que hi ha un problema i, per tant, tampoc sabran que hi ha que solucionar-ho.

[...]

Parla Yolanda i un es commou i es mobilitza.

Ella va dir: “els bebès m'han ensenyat més sobre la lectura i la condició humana que qualsevol altra població”

Es va referir a la necessitat imperiosa i urgent d'invertir en primera infància i a la bretxa que es conforma entre els qui van tindre la contenció afectiva i amorosa dels amanyacs, les carícies, l'abric del llenguatge i els que no els van tindre. Aquesta bretxa, si bé no augmenta al llarg dels anys, tampoc disminueix i, per açò, els adolescents i adults que no van ser nodrits afectivament a la seua primera infància sempre seran més vulnerables.

Va assenyalar també que “en les frases dels xiquets podem veure la qualitat de la seua nutrició afectiva”, nutrició que se sustenta en les cançons per dormir, els amanyacs, els contes, les poesies, és a dir, en l'equipatge simbòlic que els adults transmeten als xiquets. I va dir: “no és un mètode, és un triangle amorós” que està conformat per la xiqueta o el xiquet, el llibre i l'adult.

Yolanda va sostenir que “el dret a la lectura és la garantia del dret a l'educació”, per açò –i per la necessitat d'invertir en primera infància- “la política i la poètica sempre caminen tan juntes en la primera infància”.

La literatura té molt a veure amb l’educació i és per això que té que contemplar certs problemes o situacions problemàtiques que hi ha dins la societat que vivim. Els xiquets poden entendre moltes més coses de les que nosaltres pensem i són capaços d’assimilar molta informació, sols hem de parlar-los en el seu idioma, convertint la conversa d’adults en conversa de xiquets. No és fàcil, però tampoc és impossible. Ells són més forts del que creiem i solem menysvalorar-los de manera massa habitual.

És important que ens recordem a nosaltres mateixos que és en els xiquets on resideix el futur i, tenint açò en compte, pensar que hi ha que educar-los de tal manera que siguen capaços de defendre allò que és nostre, part de la nostra cultura i de la nostra manera de ser, el que ens fa com som, el valencià.

[...]

En aquesta taula molt mobilitzadora, els autors van parlar del procés d'escriptura del llibre "Qui sóc. Relats sobre identitat, néts i retrobaments" publicat per Calibroscopio. Es van referir a cadascun dels seus relats, a com va ser la selecció de les històries i a les trobades i xarrades que van tindre entre ells i amb els protagonistes d'aquestes històries: els seus dubtes i preocupacions davant la realitat dolorosa que devien ficcionar, el preguntar-se si podrien finalment escriure les històries explicades pels néts.

Aquest tema, el de la família, em pareix molt rellevant. La història, la que cadascun portem darrere, ens ajuda a saber qui som, qui volem ser i on volem anar. Per exemple, jo sóc de Xest, a la folla de Bunyol. La meua zona es castellanoparlant, però si escolte a la meua avia parlar (com que sé valencià) em done compte de quantes paraules xestanes venen del valencià:

Estrañiñadora: Aparat per llevar les teranyines. La paraula ve de teranyina.

Bajoca: El que en castellà es diu “judía verde”. Nosaltres l’anomenem igual que en valencià però castellanitzant el so de la “j”.

Esclatar: Paraula valenciana que s’utilitza exactament pel mateix que en valencià.

Encara que jo sols he anomenat aquests tres hi ha molts més exemples. El que vull dir amb açò és que conèixer la teua història i la història de la teua família et permet sentir amor per coses que d’una altra manera no t’ho inspirarien, et serien indiferents i la indiferència és el primer pas cap a l’oblit. Parlar amb els majors, saber la seua història, comprendre que si tu estàs ací és perquè ell també o està i perquè va prendre una sèrie de decisions a la seua vida pot salvar una llengua, una manera de veure el món, de viure-lo.

[...]

El tema de la cinquena taula va ser “La presència de l'altre i la qüestió de la identitat en obres literàries en la literatura infantil i juvenil”. Els expositors van ser Lidia Blanco i Sergio Andricain.

La xarrada la va obrir Lidia Blanco qui es va referir a la literatura com un arma de construcció social, 

Lidia va puntualitzar en alguns llibres que aborden la discriminació en els seus diversos aspectes, destacant el per què de la seua elecció en cadascun d'ells.

Els llibres seleccionats van ser els següents:

Discriminació ideològica

"Els forats negres", de Yolanda Reyes, publicat per Alfaguara.

Discriminació ètnica

"L'espill africà", de Liliana Bodoc, publicat per SM

"Paquelé", de Julio Yañez, va formar part fa algun temps del catàleg d'Edicions De l'Eclipse.

Discriminació social

"Si algú t'espera", de Lydia Carreras d'Insulsa, Macmillan

"Un amic per sempre", de Marina Colasanti, Calibroscopio

En finalitzar l'exposició de Lidia Blanco, va prendre la paraula Sergio Andricain qui va titular la seua xarrada “El reflex de les minories en els llibres per a xiquets i joves”.

En primer lloc va abordar el concepte de minoria i les significacions que aquest té, després va assenyalar que les minories són objecte de persecució i invisibilitat dins de les societats, compartint entre elles situacions en comú com, per exemple, no tindre una posició dominant perquè els seus reclams siguen sentits. És per açò que “el reflex de les minories en la LIJ és un acte de justícia”. Per la seua banda, la LIJ també és una minoria relegada dins de la literatura.

Ser valencià et permet tindre un signe d’identitat. Ser valencià és una identitat en sí mateix. Aleshores, també podríem estar inclosos en l’apartat de discriminació ideològica i en el de discriminació social i a més en el de minoria. Sabent com sabem que la situació del valencià i dels valencians que parlen valencià, que viuen en valencià, està en continu perill, caminant per la corda fluixa, com és que no es fa aquest tipus de reflexió més habitualment? Com és que no hi ha un moviment que tinga com a nucli donar a conèixer tota aquesta situació als xiquets? Tal volta hi haja algú, però si és així, no se’ls escolta parlar massa fort.

Vaig conèixer a Llorenç el rondallista en la IV SAC i em va agradar moltíssim. Crec que necessitem més Llorenços, més persones que coneguen el valencià del carrer, que tinguen eixe don de paraula, eixa capacitat de transmetre tot el que ells volen encara que els que escolten no coneguen totes les paraules, la gràcia, les estratègies que l`han donat els anys... És increïble. És molt més fàcil transmetre el valencià passant-ho bé en valencià que donant gramàtica del valencià a l’escola.

Ací us deixe un enllaç. És un bloc d’una nova editorial que també és una nova colecció de contes. Encara que el bloc està en castellà els contes que publica són en català (amb versió en castellà també). Utilitzen paraules com “mica”, “nen”... Doncs sé que no és el català que utilitzem ací però no sé com s’anomena aquesta varietat dialectal. Espere que us agrade: Batiscafo en el mar.

La memoria y el sol. Article complet.

IV Setmana d'Activitats Complementàries

Aquesta quarta setmana d’activitats complementàries ha sigut molt plaent. M’haguera agradat poder anar a més encara, però moltes estaven a la mateixa hora. Han sigut activitats molt interesants, enriquidores, amenes, sorprenents... I el que més m’ha satisfet ha sigut que tots eren mestres en primera instància. Crec que l’ofici de mestra o mestre és un dels més enriquidors del món i més compatible amb altres activitats i flexible perquè t’ofereix un ventall molt ampli de possibilitats per fer el teu treball amb plaer i d’una manera rica i creativa... Ha sigut tot un honor poder estar amb tots aquestos professionals aprenent, participant i compartint. 

Llorenç el rondallista

Ell, Llorenç, és rondallista fa més de vint anys, i també mestre. Va ser un plaer conèixer-lo i escoltar-lo. La seua agilitat mental, la quantitat de vocabulari amagat que es treia del barret o, millor dit, de les seues maletes, com passava d’una cosa a un altra amb coherència i rapidesa, com es tallava a sí mateix i després retornava al mateix lloc on estava abans del tall... La veritat és que va ser tot un espectacle. Resultà ser molt enriquidor i em donà la possibilitat de conèixer una part de la cultura valenciana de la que no sabia res: Les rondalles i el món que les envolta. Vaig tindre l’oportunitat de donar-me compte de la riquesa del nostre idioma, de la quantitat de sinònims que hi ha per anomenar una mateixa cosa i de la quantitat de noms que hi ha en general i que jo no conec.

Em va agradar molt veure com podia interpretar l’escena d’un col·legi tal i com s’haguera donat en el cas de que ell haguera estat allí en eixe mateix moment. La seua capacitat de “empatitzar”  (no sé si l’escrit correctament) amb tots nosaltres poc a poc, acaparant la nostra atenció fins quan alguns ja s’estaven anant a casa.

Ens va donar molts recursos per a contar contes, com tenir en compte el principi i el final (hi ha molts establits); la llum, que per a segons que contes, pot ser que siga millor tènue; els objectes, que poden ajudar-te a contar una història o a ser el principi d’una història; endevinalles, embarbussaments, acudits, cançons... que pots anar integrant dins del conte... També és molt important saber donar-se compte de què classe de públic tens, i adaptar el conte segons siga eixe públic, acurtar-lo o allargar-lo segons convinga. I també, si contes un conte popular que tots els xiquets coneixen, per tal que no t’interrompen, pots dir que vas a contar-lo com o feia la teua iaia o la teua mare... Van ser consells molt interesants, coses de les que d’un altra manera no t’hagueres adonat.

Vam tindre l’oportunitat de veure com és tracta la diferència amb naturalitat i com es pot fer perquè els xiquets la vegen amb eixa mateixa naturalitat. I també em va agradar veure com encara hi ha persones que són generoses sense importar si ens coneixia o no, oferint-nos la seua ajuda sense objecció.

Sessió de "quasi teatre" amb Xema Palanca

El nou d’abril arribarem a l’aula de la quarta planta tots expectants, pendents del que passaria a continuació.

Xema Palanca, a més de tindre una relació estreta amb el teatre, és mestre de l’assignatura de teatre a un col·legi concertat, també té una relació especial amb el teatre d’improvisació: sol ser àrbitre d’un match que es celebra tots els anys a Aldaia i ell era el nostre “conductor del bus”, el que ens guiaria cap a no sabíem on. La veritat és que ningú teníem idea de què anàvem a fer, però tots estàvem disposats a fer-ho. En el meu cas particular puc dir que vaig sofrir una transformació durant el transcurs de les tres hores (actives i mitja més escoltant) d’activitats que vam fer, ja que pensava que ho passaria mal perquè sóc vergonyosa i, encara que al principi, com es natural, no et sents del tot còmoda, de seguida vaig anar animant-me i quan arribí a l’última activitat senzillament, em va eixir sense més. 

VAIXELL PIRATA

CANVI DE DIRECCIÓ

RODA DE PALMES

CERCLE D'IMATGES

ALÍ BABÁ I ELS QUARANTA LLADRES

HOLA, QUÈ TAL?

MOLT BÉ, I TU?

FENOMENAL

VIATGE

PERCUSIÓ CORPORAL

ICONOGRAFÍES

JO ACUSE

AGRAÏMENT DE LA UNIVERSITAT

Després d’aquesta intensa sessió d’activitats-joc per iniciar-nos en el món de l’educació amb teatre o en el món del teatre educatiu, Xema ens va estar parlant del seu treball com mestre d’una escola concertada que té com una de les seues assignatures el teatre i de les distintes pedagogies que ell treballava a la seua aula i que nosaltres devíem tenir en compte:

1.- PEDAGOGIA (P.) del TREBALL

            Aquesta pedagogia està relacionada amb Freinet i el seu concepte d’ “Educació a través del treball”, enfocat en el treball com a procés espontani de reorganització de la vida en l'escola i la societat i amb la Pedagogia de l'Alliberament de Paul Freire, s'orienta la formació en la llibertat, l'autonomia, el compromís i la responsabilitat.
Freinet diu que el treball és la base de cada activitat humana, del desenvolupament d'éssers humans en la seua integració com a individu i col·lectivitat. Per tant, el treball productiu és un principi pedagògic per la formació i el desenvolupament de coneixements.

Estret de: http://www.maesvida.edu.co/index.php?section=24

            2.- P. de l’EMOCIÓ

            No es tracta d’omplir els caps de coneixements sino el cor de motius.

Pedagogia contra Frankenstein

            3.- P. de l’HUMOR

            Riure és la distància més curta entre dues persones.

            4.- P. de l’OPTIMISME

            Sense optimisme podem ser bons domadors, però no bons educadors.

F. Savater.

            5.- P. de l’AUTONOMIA

            Els alumnes tenen que fer les coses per ells mateixos perquè, si els deixes, saben organitzar-se i, si no saben, aprenen. Perquè els educadors deuen educar de la mateixa forma que els oceans formen els continents: retirant-se.

Xema Palanca

            6.- P. de lo INVISIBLE

            No es fan les coses per hui o per demà, es fan perquè puguen aprofitar-les (els alumnes) en un futur.

            L’herba creix durant la nit.

Enrique V

            Quan parlem no ens donem compte de quant o quan calen les coses. I un dia, et sorprens.

            7.- P. del FRACAS

            La diferència entre una persona intel·ligent i una nècia és que la intel·ligent aprèn dels seus fracassos mentre que la nècia mai supera els seus èxits.

J. Antonio Marina

Va ser una classe genial a falta d’una paraula millor. Crec que ens va donar molts recursos per treballar amb els xiquets a l’escola, per utilitzar-los no sols perquè aprenguen a organitzar-se, a treballar en equip, a treballar a un mateix ritme... sino també perquè els xiquets que estén exclosos d’alguna manera, puguen integrar-se sense que els demés s’adonen, fent així que el món de l’aula siga un món inclusiu, un món ple de diversitat i col·laboració, ric en recursos i que els xiquets aprenguen a ser autònoms i independents, cosa que es fa difícil a l’escola ordinària perquè les mestres i els mestres solen ser una còpia dels pares, com gallines al seu galliner, que tendeixen a protegir i organitzar en excés als seus “pollets”. 

            En la meua opinió, no s’aprofiten tots els recursos que ens ofereix la cultura. La nostra metodologia està ancorada al passat i per cada mestra que es decideix a fer força per intentar desancorar-la hi ha set mestres que trepitgen l’ancora fent que el treball i l’esforç de l’anterior siga pràcticament inútil. No obstant açò, sempre queda (P. de lo invisible) i un dia, sense adonar-nos, el món de l’escola haurà canviat a millor i haurem sigut part d’aquest canvi.

            Per això em de treballar sempre amb il·lusió, amb ganes, amant el nostre treball i aprenent a amar a tots els nostres alumnes tal i com són. El mestre té que pensar (com l’actor) que cada dia és el primer i l’últim de la seua vida. (Xema Palanca)

EL NOSTRE AGRAÏMENT PERSONAL

NOTA: Els contrallums i el moviment no són grans companys del fotògraf. Assec que hi haja fotos que no estigen tan bé com m'haguera agradat. Encara tinc moltes més. Qui vulga veure-les totes, que em passe la seua adreça electrònica perquè jo puga compartir la carpeta de dropbox amb ell o ella. Espere que us hagen agradat. =)

NOTA 2: Dues fotos extra... Perquè estan molt boniques.

Incentivar a llegir missió (im)possible

Silvestre Vilaplana va ser el ponent. (Mestre i escriptor)

La primera cosa que hi ha que fer quan vam a recomanar un llibre o vam parlar de llibres o volem que ens escolten parlar de llibres es tindre consciència d’on estem[1]. No és el mateix parlar de llibres amb els xiquets d’infantil que tot els pareix una festa, que qualsevol cosa és interesant per a ells; que amb els de primària, amb els que, encara que solen acceptar bé això de parlar de llibres y de llegir (si estén més prop del primer cicle, millor), ja tens que buscar-te recursos y motivar-los un poquet; que amb els de secundària. Aquestos últims ja no són un públic fàcil. Ni tampoc uns lectors empedreïts, ni tan sols bons lectors. O lectors a seques. Parlant sempre en general, és clar. Ací que és millor tindre una estratègia. Una bona cosa pot ser que lligen el que ells vulguen i que puguen canviar de llibre si el que han escollit no els està agradant, encara que sempre han de tindre en compte que hi ha una data límit i no han de sobre passar-la. I, per suposat, no fer un examen del llibre, perquè no és el mateix veure un partit de futbol perquè vols gaudir del teu esport preferit, que veure’l tenint que fixar-te en què ha passat cada minut perquè te van a examinar després.

Al nostre govern, el del país valencià, (i a l’altre també) li agrada molt fer plans: pla per a resoldre problemes, per millorar l’ortografia... però ningú per incentivar a llegir. Llegir no interessa, “no vaja a ser que els alumnes es posen a pensar per ells mateixos, comencen a preguntar-se coses, i no puguem fer el que ens done la gana”. Això és una de les coses que falten a l’escola, ensenyar als nens a gaudir de la lectura. Perquè estem sols. La majoria dels pares no van a ajudar-nos, açò és cosa nostra. És en classe on tenim que aprofitar per fer la tasca, buscar alternatives, jocs per motivar-los a llegir, estratègies, llibres motivadors (com els àlbums il·lustrats), convidar autors perquè xarren amb ells, a persones del món de llibre perquè vegen que hi ha molta gent darrere de la creació d’un llibre i no sols l’autor o l’autora...

I és que si ens fixem en el món que els envolta, no hi ha cap referència a la lectura que siga positiva: Els herois no lligen, tal volta són molt llestos (com Ironman o Peter Parker o Bruce Banner) i sabem, sense necessitat de veure’ls llegir, que lligen o que s’han tret una carrera; o són dibuixos animats com Bob Esponja que no llig, Gumball que no llig, Finn i Jake que no lligen; o són persones famoses que tampoc lligen, famoses del tipus Paquirrín, Belén Estevan, qualsevol modelo, tant home com dona, princeses, prínceps, ducs i duquesses, futbolistes o tenistes, dóna igual, ningú ix llegint a la televisió... Aleshores, en el món de la ficció dels xiquets i els joves (i dels personatges públics que ells admiren i tenen com a referent), qui llig? Els frikis, els lletjos (que si els transformen en guapos deixen de llegir i comencen a anar a festes) i ara també els components de la sèrie “The Big Bang theory”, encara que més que veure’ls llegir, et dones compte que lligen perquè parlen de llibres (i ens donem compte els que coneixem eixos llibres), o siga que aquestos tampoc valdrien...

El cas és que, cada vegada més, els lectors pareixem franctiradors, sempre a

soles enmig d’una societat sense armes (les armes, per suposat, són els llibres).

I després tenim altres dificultats afegides pel nostre govern com la pujada de l’IVA. Per a les revistes porno sols ha sigut del 4%, però per tot el que tinga que veure amb la cultura (els llibres inclosos) ha sigut d’un 21%. Amb l’economia de les famílies tal i com està, com anem a demanar-les que compren llibres? Tenim que incentivar als alumnes perquè facen ús de la biblioteca de l’aula, o de la del centre (si tenim la sort de que no han tingut que rehabilitar-la per donar classe) o de la del poble. I l’altra solució, encara que és tirar-se pedres al propi teulat si és un escriptor qui l’aconsella, és donar la direcció web d’alguna pàgina en la que pugues trobar llibres gratuïts. Però aquesta solució, encara que és bona per facilitar als alumnes la lectura de llibres (fins i tot els lligen en el suport que més els agrada, l’ordinador o la tablet), és roina per als escriptors i les editorials i per al món que envolta al llibre ja que deixen de guanyar diners i si publicar llibres no ix rentable, deixaran de publicar-los amb el que açò comportaria.  

Aleshores, si llegir és tan important, perquè sense saber fer-ho no podem comprendre completament el món que ens envolta, per què no hi ha una assignatura d’aprendre a llegir? Perquè la veritat és que sols interessa que els nens aprenguen a descodificar el codi, no que lligen entre línies, no que puguen veure una mentida envoltada de mitges veritats, no que puguen descobrir que una altra manera és possible.

Hem de buscar un espai alternatiu. Hi ha societats de tota mena de coses, però ninguna que protegisca els llibres o als lectors. Seria interessant que hi haguera llocs on poder gaudir d’un llibre mentre et prens un cafè. Un lloc on eixe llibre del que gaudeixes és prestat i no comprat perquè l’establiment te l’ofereix sempre i quan tingues cura d’ell i el tornes abans d’anar-te’n. Un lloc on hi haguera lectures dra-matitzades una vegada per setmana, on es poguera llegir alguna cosa teua o representar un fragment d’alguna obra: primer es presenta l’obra, es fa una mena de sinopsi, es parla sobre el fragment escollit i perquè s’ha escollit eixe i no un altre i es dóna pas a la representació... D’aquesta manera podríem gaudir de la literatura de les dues formes que hi ha: individualment i socialment.

Hi ha altres països que tenen molt assumida la importància de la lectura i on pots trobar aquests llocs de forma habitual. En Espanya hi ha algun lloc com aquests, però no és l’habitual ni molt menys.

I és per tot això que també els escriptors tenen que reinventar-se si volen vendre llibres. Necessites, com escriptor/a, que lligen les teues obres, és a dir, les teues obres tenen que arribar a un públic molt ample i variat així que tant la història com els personatges han d’enganxar des de quasi la primera pàgina i únicament després de tenir lectors afins a tu i de ser conegut i tindre un nom, pots permetre’t el luxe d’escriure el que et vinga de gust... De vegades ni tan sols així.

Tenim que tindre en compte que el llibre, encara que als lectors de paper ens agrade més tindre el llibre tal qual és, amb pàgines i tapes, ha de evolucionar cap a on ho fa el món: la pantalla. I que és per això que col·leccions com la de GERÓNIMO STILTON (que no té un autor concret o si el té, mai sabrem qui és) han tingut tant d’èxit, perquè el seu format es pareix molt a una imatge: dibuixos combinats amb lletres que van canviant de font i de color, amb formes cridaneres... D’aquesta manera els nens, sobre tot els que estan poc acostumats a llegir, no s’avorreixen. I després hi ha llibres, com la saga Harry Potter, que han sabut aglutinar tots els ingredients que fan que un llibre siga un èxit.

Hi ha altres recursos que podrien ajudar a que els llibres es miraren d’una forma més amable, amb “ulls golosos”:

.- La PUBLICITAT. No obstant açò, no ens ajuda, per què? Perquè no interessa, com hem dit abans.

.- La TELEVISIÓ. Podrien fer programes de televisió per a nens sobre llibres que foren divertits, amb probes, premis etc... Hi ha? No. A més la programació infantil està relegada als seus propis canals, no hi ha un canal familiar o programes culturals per a tota la família. I per què no hi ha? Perquè no interessa.

Durant tota la ressenya he parlat del que va dir Silvestre i del que pense jo. Va ser una ponència molt interessant i entretinguda perquè Silvestre és un home simpàtic obert, amb un discurs fàcil, amé i amb molt de ritme. Des de la meua opinió i, havent parlat amb alguns companys i companyes que també estigueren allí, vam eixir tots amb una idea molt clara del que ens volia transmetre l’escriptor i mestre:

Si el llibre i el seu món van cap a una mort segura és perquè els estan guiant de la maneta, perquè es vol que siga així des de les més altes esferes, amb interessos molt concrets i objectius molt ben pensats i molt clars: tindre un poble ignorant que no puga queixar-se perquè no sap que té que fer-ho. No devem permetre-ho. Devem lluitar, anar contra corrent, ser els punts entre els quadrats o el color verd sobre el roig, és a dir, destacar, sobre eixir, que se’ns veja i se’ns escolte.

Intentar aconseguir que un adult que no ha llegit en la seua vida ho faça ara de manera habitual és quasi impossible, per això hem de començar a l’escola des de ben xicotets, motivant-los, llegint amb ells, ajudant a les famílies perquè també lligen en casa, fer grups de lectura per a pares i xiquets, per a comentar llibres i tractar-los amb ells, no deixar-los a soles, que es donen compte que hi ha coses que poden fer junts a més de veure la televisió o anar de compres.

És el que ens toca als mestres, treballar perquè el món siga un món literari, més just, més intel·ligent, més culte, millor. Ànim!

---

[1] Tot el que està en cursiva significa que és una frase literal de l’autor.

Tradició o Innovació?

Sobre la qualitat de la llengua dels mitjans de la CCRTV

Oriol Camps

Aquest document parla de com es té que enfrontar la llengua als espectadors i la seua parla i a altres llengües als mitjans de comunicació; com té que fer el mitjà de comunicació en qüestió per aconseguir que la llengua que utilitza (en aquest cas parlem, òbviament, del català) no semble vulgar a causa del tipus de vocabulari o manera de parlar de la qual fa ús, perquè no perda la seua raó de ser, la seua tradició gramatical... Es a dir, fer-ho de forma que la llengua que utilitza no perda qualitat, però que aconseguisca adaptar-se a l’evolució de la llengua al carrer. En resum, ser un mitjà de comunicació viu, distingible d’altres per fer ús d’una llengua també viva.

“La qualitat s’instal·la en la tensió entre tradició i innovació.”

Oriol Camps

Aquest és l’enllaç del pdf. No m’ha deixat copiar-ho.

Sobre la qualitat de la llengua dels mitjans de comunicació de la CCRTV

NOTA: M’agradaria afegir sobre aquest tema que també al castellà l’està passant el mateix amb l’anglès. Hi ha expressions o paraules que tenen la seua paral·lela en castellà i que, encara així, es diuen en anglès: parking (aparcamiento), cool (guay, chulo, de moda), cash (efectivo, parlant de diners) feeling (sentimiento), no hay feeling (“no hay entendimiento”), en el cas de “feeling” és possible que la paraula abaste ja més significats per ella mateixa dels quals pugem donar-li en castellà i que siga més difícil traduir-la... I també estem a expenses del que els periodistes facen amb la llengua, per exemple, una cosa que mai m’ha agradat i que d’uns anys enrere fins ara és “moda” per part dels periodistes es llevar-li a “la Moncloa” o “la Zarzuela” l’article “la”. Ara diuen: s’han reunit “a Moncloa” o “a Zarzuela”. Està clar que ara inclús pareixeria rar que es diguera d’una altra forma, però, per què varen començar? 

Congrés de gramàtica de la SAC anterior

La primera ponent, Mariona Casas, va parlar del l’ús de la llengua per aprendre a pensar en la llengua. Hi havia dos objectius principals:

            1.- Reflexió sobre els valors del present.

            2.- Reconèixer aquests valors.

Ens va parlar del temps present, del seu coneixement gramatical relacionat amb el seu ús lingüístic i ens va posar exemples de xiquets que va gravar.

Va explicar que el temps verbal del present no té sols un ús, el prototípic, sino que té uns altres que als xiquets els costa molt veure, els valors perifèrics. A més, també va parlar de que hi havia altres elements lingüístics en la frase que donaven informació temporal i que als xiquets els costava reconèixer.

A Mariona l’interessava saber què coneixien els nens sobre el temps verbal del present i què estratègies utilitzaven per a reconèixer l’ús d’aquest temps en la frase. Per fer això va posar als nens a parlar entre ells d’oracions complexes.

Els resultats van ser aclaridors: Sí que tenien dificultats amb el temps verbal del present, però també estratègies per a apropar-se al significat correcte:

            Morfologia (forma, si està en present es que passa en present)

            Adverbis de temps

            Coneixement del món (experiència pròpia)

            Comprensió del contingut

La conclusió a la que va arribar va ser que el coneixement formal del temps verbal no està ben relacionat amb l’ús i tampoc l’informal amb la forma.

La solució que va proposar va ser la interacció provocada (per parelles) de manera que expliciten allò que saben i connecten l’ús amb la forma. Com també tenir en compte el que pensen els alumnes, la funció cognitiva de la conversació, que l’ús lingüístic no implica reflexió, però sí que hi ha que reflexionar sobre aquest ús...

La segona ponent, Mireia Torralba, va parlar sobre què saben els nens dels temps verbals.

El seu objectiu general era conèixer les característiques del coneixement construït sobre el verb i els temps verbals i com l’alumne hi pot reflexionar sobre això.

La seua investigació va estar basada en vint i quatre entrevistes a vint i quatre alumnes de 4º y 6º de nivell variat.

Sabem que la unió dels diferents elements de codificació temporal ens proporciona el significat del enunciat, així que van proposar deu enunciats amb diferents temps verbals. La pregunta que feren als nens va ser: Quin temps hi ha a aquesta frase? Què indica aquest temps?

L’objectiu d’aquesta activitat era provocar verbalitzacions de les reflexions que els nens feien per a arribar a la solució.

Els alumnes s’adonaren de que estaven davant d’un fenomen problemàtic. Tingueren dificultats amb la llengua però les faltaven instruments per poder enfrontar-se al problema.

Tingueren també dificultats per utilitzar els temps verbals en un ús real de la llengua. Els costava molt veure altres valors del verb. Coneixien els usos verbals bàsics i estableixien relacions directes amb determinants, adverbis temporals...

La conclusió a la que van arribar va ser que els temps verbals i el seu ús es una qüestió complexa.

Els nens identifiquen la presència dels diferents elements de codificació temporal presents en l’enunciat, però prioritzen o són mes sensibles als modificadors semàntics.

El coneixement de les formes verbals és el prototípic. Tenen un ús limitat del temps verbal. Soles veuen un ús.

Hi ha més habilitats gramaticals per trobar el verb.

Els alumnes de sisè, per evolució cognitiva, estén més centrats en la morfologia.

El que més els costa als xiquets es donar-se compte de perquè alguna cosa està en X temps, així que deuen parlar de la llengua per pensar sobre la llengua. (Com Mariona)

El tercer ponent, Xavier Fontich, va ser l’únic que centrà el seu estudi en els mestres en lloc de en els alumnes. La seua ponència va tractar de gramàtica i escriptura: sistema de conceptes del docent e innovació educativa.

El debat d’aquesta recerca era sobre la incidència dels usos escrits que es fa de l’ensenyament gramatical. I es arribà a la conclusió de que es poca, que la llengua és la assignatura que fan els nens durant tota la seua vida escolar per això no hi ha dades empíriques que afirmen que hi haja incidència. La conclusió a la que es va arribar es s’aprèn a escriure escrivint.

Però llegint als autors que escriuen sobre això, podem veure que les seues conclusions són contradictòries. Deixen el camp obert. Defensen que hi ha que revisar com ensenyem la gramàtica, però no problematitzen quals són les necessitats dels nenes sobre la gramàtica, que són els professors i els llibres.

Hi ha dues corrents sobre l’ensenyament de la gramàtica:

à Dóna igual que els ensenyes gramàtica perquè van a continuar escrivint igual de mal ja que aprenen primer a parlar.

à Sí que pot haver una solució. Hi ha que ser positivista.

Com van plantejar aquest projecte? En base a entrevistes a mestres. Aquest projecte es va dividir en tres fases:

1ª Enquesta al mestre.

2ª Seminaris de formació + entrevistes.

3ª Seminaris + intervenció a l’aula: què han aprés i com lo executen.

Què van veure? Anàlisis de la entrevista d’una mestra en profunditat (anàlisis seqüencial i anàlisis conceptual) i totes les conclusions a les que van arribar a partir d’aquesta dos de les quals van ser:

            Gramàtica implícita: Aprenen gramàtica escrivint.

            Gramàtica explícita: Els alumnes poden reflexionar sobre la llengua.

Va concloure dient que es necessària una reflexió sobre el tractament de la llengua a classe.

La gramàtica solo normativa no val per reflexionar sobre els usos escrits. Els professors són més innovadors i tenen més recursos si treballen conjuntament. Si ho fan de manera individual, moltes voltes arriben a una rutina molt poc enriquidora per a ells i per als alumnes.

La meua opinió sobre les ponències es positiva, però vaig tenir problemes al principi per adaptar-me a la manera de parlar de Mariona perquè tenia un accent molt tancat.

Encara que em va agradar i que vaig pensar sobre coses que no hi havia pensat mai com els problemes per entendre els diferents usos del present que tenen els xiquets, em vaig sentir aclaparada per tanta informació de colp i transmesa amb tant poc de temps. Va resultar enriquidor i molt estressant.

Aniria a altres congressos sempre que el temps no fora tan problemàtic. Per a mi, que sóc castellanoparlant, es un esforç entendre, escriure i escoltar al mateix temps. Podria haver-ho fet sense problemes si la ponència hi haguera sigut més tranquil·la. Malgrat açò, crec que em va quedar bastant clar tot el que van dir, al menys tots els punts rellevants.

Quinze minuts són molt pocs per comprimir tanta informació.